Els haikús de Josep Maria Junoy i Joan Salvat-Papasseit
- Autores: Jordi Mas
- Directores de la Tesis: Montserrat Bacardí Tomàs (dir. tes.)
- Lectura: En la Universitat Autònoma de Barcelona ( España ) en 2002
- Idioma: catalán
- Tribunal Calificador de la Tesis: Joaquim Mallafrè i Gavaldà (presid.), Joaquim Sala-Sanahuja (secret.), Francesc Parcerisas (voc.), Josep Vicent Gavaldà Roca (voc.), Enric Balaguer Pascual (voc.)
- Materias:
- Enlaces
- Tesis en acceso abierto en: TDX
-
Dialnet Métricas: 1 Cita
- Resumen
La tesi és un estudi descriptiu dels poemes que Josep Maria Junoy i Joan Salvat-Papasseit van escriure prenent com a punt de partida lhaikú japonès. Làmbit dinvestigació és el de la literatura catalana dentreguerres; en conseqüència, no shi estudien els haikús que Junoy va escriure en castellà després de la Guerra Civil, però sí, en canvi, els que va escriure en francès, per tal com la seva publicació sorientà cap al públic lector català.
Lobjectiu és descriure el model poemàtic subjacent al conjunt de poemes escrits per cadascun dels autors. Partint, duna banda, duna anàlisi minuciosa dels poemes, i, de laltra, dun estudi de les idees estètiques en les quals sinsereix el conreu de lhaikú, sexplica com el motlle japonès original és manipulat per adaptar-lo a un nou context i convertir-lo en vehicle dunes idees estètiques diferents.
El capítol inicial és dedicat a lestudi dels referents amb què comptaven Junoy i Salvat-Papasseit. Així, sanalitza lèxit que lhaikú assolí en la literatura francesa a partir de lany 1916 i les obres amb què comptaven els escriptors i lectors francesos per documentar-se sobre aquesta forma. També shi consideren els experiments dels imaginistes angloamericans. En làmbit de la literatura catalana, sestudien especialment les reticències que Eugeni dOrs expressà sobre la forma de lhaikú.
En el capítol dedicat a Junoy, lanàlisi dels poemes es posa en relació amb el mediterranisme defensat per lautor. Junoy sacosta a lhaikú intentant trobar un punt dequilibri entre modernitat i classicisme, i els seus haikú es caracteritzen per la tensió entre objectivitat i subjectivitat i per la importància que es dóna al tractament del temps, no solament en cadascun dels poemes, sinó en els cicles en què sintegren.
En el capítol dedicat a Salvat-Papasseit, es relacionen els haikús salvatians amb les idees estètiques desenvolupades per Torres-Garcia, Barradas i el mateix Salvat-Papasseit en el context de lart davantguarda europeu. Salvat hi presenta experiències breus en les quals una sensació desperta una intuïció profunda en el subjecte poètic i li permet atènyer un estat que transcendeix el temps cronològic i que es pot relacionar amb la sensació dimmortalitat de què parlà Diego Ruiz. Així, lhaikú esdevé una eina per enunciar els nuclis generadors de lactivitat poètica; és per això que Salvat els empra en funció de pròleg dels seus darrers poemaris.
This thesis is a descriptive study of the poems which Junoy and Salvat-Papasseit wrote using the Japanese haiku as a starting point. The field of study is the literature written in Catalan between the First World War and the Spa nish Civil War. Therefore, the haiku that Junoy wrote in Spanish after the Civil War are not considered, but those written in French are, since their publication was oriented towards the Catalan speaking readership.
Its aim is to describe the poetical model underlying the poems written by each author. The accurate analysis of the poems and the survey of the poetic ideas according to which they were written makes it possible to explain how the original Japanese form was manipulated in order to adapt it to its new context and to make into a vehicle for aesthetic ideas which are quite different.
The first chapter surveys the works which Junoy and Salvat-Papasseit could use as a reference. The success of haiku in French literature from 1916 on, as well as the works available to French authors and readers, are analyzed. The experiments carried out in English by the Imagists are also considered. As to Catalan literature, special attention is paid to the suspicion voiced by Eugeni dOrs against the haiku form.
In the chapter devoted to Junoy, the analysis of the poems is put into relation with the mediterranian aesthetics he promoted. Junoy saw the haiku form as an adequate tool for reaching a compromise between classicism and modernity. His haiku try to balance objectivity and subjectivity and give a great importance to the treatment of the time, not only within each single poem, but also in the poetical cycles in which they are organized.
As to Salvat-Papasseit, his haiku are considered under the light of the aesthetical ideas which Torres-García, Barradas and Salvat-Papasseit himself developed in the context of the European Avantguard mouvements. These poems describe short experiences in which a mere sensation arouses a deep intuition within the poetical subject and enables him to reach a state which transcends the chronological time and can be identified with the sensation of inmortality described by Diego Ruiz. Thus, the haiku form becomes a medium to anounce the seeds of poetical writing. That is the reason why Salvat used it to write short prologues for his latest books.
