Riure en vers: cap a una traducció poètica d’aristòfanes
- Autores: Eloi Creus
- Directores de la Tesis: Jaume Pòrtulas Ambrós (dir. tes.), Xavier Riu Camps (codir. tes.)
- Lectura: En la Universitat de Barcelona ( España ) en 2021
- Idioma: español
- Tribunal Calificador de la Tesis: Dídac Pujol (presid.), Ramon Farrés Puntí (secret.), Andrea Rodighiero (voc.)
- Programa de doctorado: Programa de Doctorado en Estudios Lingüísticos, Literarios y Culturales por la Universidad de Barcelona
- Materias:
- Texto completo no disponible (Saber más ...)
- Resumen
Resum Traduir és una de les activitats fonamentals a les quals el filòleg clàssic es dedica per tal d’arribar a comprendre els textos amb què treballa. La concepció que se sol tenir de la traducció des de la filologia clàssica és utilitària: la majoria de traduccions firmades per hel·lenistes i llatinistes estan pensades per acompanyar el text original i facilitar-ne la lectura. En general, no es projecten, per tant, com a textos literaris autònoms, sinó «de servei».
Aquesta tesi presenta la recerca que ha fet l’investigador per arribar a una traducció rítmica d’Els ocells d’Aristòfanes que es valgui ella mateixa com a text autònom, amb criteris semblants als que s’apliquen, correntment, a la traducció de clàssics moderns. Parteix d’una anàlisi crítica amb la concepció i pràctica traductora majoritària en la filologia clàssica, i reconsidera la noció de la traducció com a interpretació, partint d’un model hermenèutic i no instrumental, a la llum de diferents aproximacions dels Translation Studies, amb especial èmfasi en les aportacions de Lawrence Venuti. Després, intenta determinar com es pot traduir de manera autònoma un text poètic i dramàtic com el de la comèdia antiga, un gènere profundament arrelat en el context social i cultural de l’Atenes de fa més de dos-mil anys. A partir de l’anàlisi descriptiva del funcionament del ritme i de l’humor verbal en l’obra d’Aristòfanes, planteja prescriptivament diferents estratègies per traduir, per un cantó, el ritme dels metres grecs i, per l’altre, l’humor tant referencial com lingüístic o semàntic, a partir de l’experiència de l’investigador com a traductor i com a estudiós d’altres traduccions del comediògraf. Tota aquesta recerca teòrica cristal·litza, a la pràctica, en la traducció rítmica d’Els ocells, que s’ofereix amb el text grec de Wilson acarat (Oxford Classical Texts, 2007), per tal de facilitar-ne, si es vol, l’estudi comparatiu.
Pel camí, es repassen, per un cantó, les principals teories sobre el funcionament de l’humor i la seva traducció, així com s’estudien a consciència les tradicions italiana i catalana de traduir accentualment la mètrica antiga (quantitativa) i es presenta la pròpia adaptació rítmica dels metres de la comèdia, alguns dels quals no s’havien intentat mai accentualment. De fet, la tesi culmina amb l’anostrament d’Els ocells, la primera traducció catalana en vers d’una comèdia d’Aristòfanes.
