Resumen de Caminar i pedagogia en la modernitat: una aproximació fenomenològica i hermenèutica
Aquesta tesi doctoral es tracta d’un estudi pedagògic sobre l’acte de caminar a partir de sis experiències pedestres ben significatives que van succeir durant la modernitat dels segles XVIII i XIX, quan es va desplaçar la figura de Crist, com a referència total, a favor de l’ésser humà i a favor de la raó o de la naturalesa. La primera part d’aquesta tesi es centra en la fenomenologia (Husserl) per tal de suspendre tots els judicis que deriven dels diccionaris que redueixen el fet d’anar a peu a un simple moviment utilitari que ens serveix per dirigir-nos a un lloc determinat i les diferents contribucions científiques que el presenten en un sentit biològic (antropologia física i psicologia del desenvolupament) i biomèdic (ciències de la salut) i, d’aquesta manera, determinar quines són les característiques invariables que donen forma a l’essència de caminar. Seguint la tradició cosmovisional (Spranger), el subjecte antropològic d’aquesta tesi doctoral és la figura de l’Homo viator, el qual té una llarga tradició en el món occidental (les figures arquetípiques (Abram, Ulisses i Enees), els peripatètics, els pelegrins cristians i d’altres religions, Petrarca, Kant, Hölderlin, Thoreau i altres) tal com deixar constància George Steiner en el seu llibre La idea d’Europa. En el segon apartat, aquest estudi dona notícia de la perspectiva hermenèutica (Dilthey, Heidegger, Bollnow, Gadamer). El cercle hermenèutic que estableix aquest treball està afaiçonat pels següents elements: preguntes d’obertura; la tria de sis autors de la modernitat del segle XVIII i XIX (Rousseau, Goethe, Humboldt, Baudelaire, Nietzsche i Rimbaud); el diàleg amb les obres dels autors escollits i les principals biografies i, per últim, lectura pedagògica d’aquestes sis maneres d’estar-en-moviment (els passeigs de Rousseau, el viatge cultural de Goethe, les expedicions científiques de Humboldt, els vagareigs de Baudelaire, les caminades de Nietzsche i l’errància de Rimbaud) amb la finalitat de plantejar una pedagogia, de base fenomenològico-hermenèutica, que vinculi el desplaçament a peu i la formació posant, en el centre de la gravetat, la qüestió del neonomadisme pedagògic plantejada per Juan Tusquets i, també, els assumptes de l’heteroeducació i l’autoeducació.
