Francesc de Paula Mirabent i l’estètica francesa

• Autores: Jordi Carcasó i Díaz
• Directores de la Tesis: Ignasi Roviró i Alemany (dir. tes.)
• Lectura: En la Universitat Ramon Llull ( España ) en 2013
• Idioma: catalán
• Tribunal Calificador de la Tesis: Conrad Vilanou Torrano (presid.), Sílvia Coll-Vinent Puig (secret.), Giuseppe Di Giacomo (voc.)
• Materias:
  • Filosofía
• Enlaces
  • Tesis en acceso abierto en: TDX
• Resumen

  • L’estètica catalana és una disciplina filosòfica, relativament jove i escassament treballada, si ho comparem amb la gran quantitat de produccions artístiques produïdes al nostre país de temps ençà. Francesc de Paula Mirabent i Vilaplana representa una notable excepció dins de la filosofia catalana, al aconseguir resituar l’estètica de casa nostra, en el debat europeu dels seu temps, malgrat fos només de manera puntual, i de seguint la traça dels estetes francesos. Mirabent és conegut per ser un dels deixebles del Dr.Serra Hunter a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona, i seguir així amb una tradició d’arrel escocesa introduïda per Martí d’Eixalà i desenvolupada per Llorens i Barba. De fet, els seus primers estudis filosòfics (“La estética inglesa del s.XVIII”, publicada l’any 1927 ) apunten en aquesta direcció intel•lectual, que alguns filòsofs van anomenar, l’Escola Catalana de filosofia o Escola de Barcelona . Però quan el Dr.Mirabent elabora el seu llibre més important, “De la Bellesa” publicat al 1936, hi trobem una bibliografia molt diferent. Els seus referents immediats ja no són pas els filòsofs anglesos o escocesos, sinó els estetes francesos, dels quals en destaquen principalment dos noms que posteriorment treballarem: Victor Basch i Charles Lalo. L’objectiu d’aquest treball doncs, el podem dividir en dos aspectes: A) Des d’un punt de vista històric, mostrar els aspectes inèdits de la persona del Dr.Mirabent, que ens ajudin a interpretar millor el seu pensament filosòfic. B) Qüestionar-nos fins a quin punt podríem arribar a considerar Mirabent com un autor de tradició francesa, degut a la forta influència que li suposà l’estètica d’aquest país. De manera secundària, i com a conseqüència dels objectius anteriors, volem mostrar com la filosofia francesa ha exercit, una funció indicativa per l’Escola de Barcelona, potser de manera silenciosa o no tan treballada com la filosofia britànica, però això no obstant, també fecunda i estimulant. Més enllà dels paral•lelismes, similituds o desavinences conceptuals amb els filòsofs francesos treballats, apuntarem també, cap a una certa afinitat metodològica, bibliogràfica, i personal, amb alguns d’ells. Això ens portarà a afirmar que Mirabent havia aconseguit fer-se un lloc entre els estetes més importants de França de principis del segle passat.