Resumen de La infermeria en la guerra civil espanyola a Lleida: Infermeres, practicants i comadrones
L'objectiu d'aquest estudi és donar visibilitat a les infermeres, els practicants i les comadrones de la Guerra Civil a Lleida per tal d'esbrinar qui eren i on treballaven; conèixer el context de la seva pràctica i formació professional dins de la sanitat del moment; comprendre llur implicació professional, social i personal en temps de guerra: l'atenció directa que donaven a la població, la seva evolució en funció del decurs de la guerra i la nova realitat social i professional a l'acabament d'aquesta.
La metodologia d' investigació històrica utilitzada ha estat l'observació documental de arxius, publicacions oficiales, premsa, textos bibliogràfics, i mitjançant la historia oral.
S'ha donat visibilitat al personal de infermeria dels anomenats Hospitals de Lleida, de la milícia i del exèrcit de la Generalitat de Catalunya. S'han identificat 186 infermeres, 50 infermers, 23 practicants (homes i dones) i 1 comadrona. L'aportació més important del personal d'infermeria per la seva implicació professional, social i personal és la de les infermeres. En canvi, a la milícia i l'exèrcit català, el personal d'infermeria que tingué més implicació foren els practicants. S'han identificat 424 practicants, 280 infermers, dels quals n'hi ha 244 de centúria, i 160 infermeres.
La pràctica professional del personal d'infermeria dels hospitals de Lleida de l'època republicana es caracteritzà per la seva vinculació al sindicat UGT; pel progressiu augment i harmonització de sous entre practicants, infermers i infermeres; per la mobilitat activa del personal d'infermeria entre hospitals, i per la no diferenciació de les infermeres titulades de les que no ho eren. La seva formació fou per lliure.
La infermeria de Lleida durant la GC va passar per dos processos de depuració. El primer, el de les esquerres, que es materialitzà amb la laïcització del personal dels centres sanitaris i socials pertanyents a l'administració de la Generalitat republicana. El segon procés va ser el de les dretes. Amb Lleida ocupada pels nacionals a partir del 4 d'abril de 1938, les infermeres religioses recuperen, com abans de la guerra, la gestió dels centres, els serveis i l'atenció directa de les cures. La Delegació d'Ordre Públic i Seguretat Interior de Lleida comença a confeccionar llistats d'infermeres, practicants, infermers i altre personal sanitari afiliat a la UGT i en demana informes.
El personal d'infermeria, durant l'administració nacional, tendeix a disminuir als hospitals de Lleida. S'abaixen els sous respecte a l'època republicana. Despunten novament les diferències salarials entre les categories de personal d'infermeria, més segons el gènere que no pas per la titulació. S'amplia la diversitat de categories professionals, ocupacions o oficis en què es podia tenir classificada o nomenada la dona infermera.
Els relats complementaris de les experiències de dos joves infermeres dels hospitals de Lleida en moments i bàndols diferents de la GC, mostren aspectes comuns i aspectes diferenciadors de la historia de la infermeria a la GC a Lleida. Els pacients que atenien eren ferits de guerra i portadors de malalties infeccioses. Les cures anaven adreçades a satisfer les necessitats més bàsiques d'higiene, menjar i beure, vestir i desvestir, mobilitzar i immobilitzar membres, curar ferides, administrar medicació, garantir la seguretat física i psíquica, escoltar, respectar i intentar donar resposta als dubtes que tenien. Els seus futurs professionals foren divergents.
