La proposta literària de vicenç riera llorca: anàlisi de la seva obra novel·lística (1946-1991)
- Autores: Albert Ventura
- Directores de la Tesis: Emili Samper Prunera (dir. tes.)
- Lectura: En la Universitat Rovira i Virgili ( España ) en 2021
- Idioma: español
- Tribunal Calificador de la Tesis: Montserrat Bacardí Tomàs (presid.), Montserrat Palau Vergés (secret.), Maria Lacueva i Lorenz (voc.)
- Materias:
- Enlaces
- Tesis en acceso abierto en: TDX
- Resumen
JUSTIFICACIÓ La producció literària de Vicenç Riera Llorca (1946-1991) s’emmarca principalment en el gènere de la narrativa, conreat a partir del seu exili a la República Dominicana, i que posteriorment donaria peu a la seva òpera prima, la novel·la Tots tres surten per l’Ozama (Mèxic, 1946), deutora de moltes de les narracions dominicanes. Riera Llorca esdevingué al llarg de la seva carrera un referent de l’exili literari català al qual s’han dedicat alguns estudis fins a la data d’avui.
La trajectòria política i professional de Riera Llorca suposà que després de la guerra de 1936-1939 s’hagués d’exiliar per evitar la repressió del nou règim totalitari de Franco. A partir del 8 de febrer de 1939, el seu posicionament i adscripció política comportaren que s’establís a França (1939), la República Dominicana (1939-1942) i Mèxic (1942-1969). En aquests exilis, Riera Llorca, periodista i traductor, dugué a terme diverses activitats manuals per poder-se procurar una supervivència sense la qual no hauria sobreviscut als països d’acollida, motiu pel qual restà aparentment inactiu en l’àmbit literari. Però si tota aquesta aparent inacció d’escriptor de novel·les i narracions tenia una raó pragmàtica i real que la mantenia, també era cert que l’escriptor romania a l’ombra de la seva tasca periodística, intel·lectual i d’acció cultural: gràcies a una nova col·locació a l’Ambaixada de la Gran Bretanya a Mèxic, el 1952, a l’oficina de premsa i traducció, la seva posició econòmica es consolidà. Arran d’això, disposà d’un temps que invertí en projectes culturals com Pont Blau, una revista de periodicitat mensual. Riera n’esdevingué el director des de la fundació, el 1952, fins al darrer número, l’any 1963.
La vinculació de la trajectòria professional i humana de Riera Llorca amb la seva producció literària, en el sentit més ampli del terme, fa imprescindible, d’una banda, un estudi biogràfic amb les dades més rellevants de la seva vida i, de l’altra, l’estudi de la seva literatura des d’una òptica filològica. En aquest sentit, és necessari observar amb deteniment els vessants lingüístics, històrics i estètics d’un corpus literari que es fonamenta en diverses etapes de la història catalana contemporània.
El silenci de Riera Llorca com a escriptor de novel·les s’estronca a partir de 1966, en què es proposa d’escriure diverses novel·les interconnectades per poder donar un testimoni de la vida dels refugiats catalans a Mèxic a partir de 1942, un període que no coincideix historiogràficament amb l’arribada de catalans al país, però sí amb la seva experiència pròpia. Per tant, poder contrastar amb precisió els fets històrics generals, personals i literaris esdevé una necessitat que, fins ara, s’havia dut a terme amb estudis més generalistes sobre l’obra de l’autor o bé amb el focus ubicat sobre particularitats d’alguna de les seves novel·les. Cal tenir en compte la condició de l’autor com a periodista polititzat, que viu l’experiència a peu de carrer a partir de l’establiment d’un règim democràtic el 1931 i com a exiliat polític a partir de 1939, dos dels seus grans marcs narratius.
Riera Llorca també fou un gran corresponsal epistolar. El seu contacte intel·lectual amb el món polític, periodístic i literari català es constata que s’estén des de 1941, a la Dominicana, fins poc abans de la seva mort, el 1991 a Pineda de Mar. Bona part de la correspondència de Riera Llorca ha restat inèdita i incompleta, amb les excepcions notables dels epistolaris de Joan Fuster, Albert Manent i, en part, de Domènec Guansé. Gairebé tota la resta de relacions epistolars foren destruïdes per ell mateix o bé es conservaren parcialment durant el transcurs dels anys. És en aquestes epístoles que l’autor es confessa i planteja dubtes històrics als interlocutors, generalment d’una mateixa generació que la seva. En aquest aspecte, cal abordar sistemàticament el contingut epistolar dels diversos fons documentals per extreure’n informacions de primera mà, una tasca que com dèiem no s’ha pogut dur a terme extensivament fins a data d’avui. Anys després de la mort de l’escriptor i de la publicació de la seva obra narrativa, la proposta literària de Vicenç Riera Llorca segueix vigent malgrat el pas del temps i els canvis en el context sociocultural de la societat catalana. Aquesta proposta de novel·la ofereix al lector una visió que conjumina la sociologia i la història catalana, ja sigui al seu territori natural o a l’exili, a partir de 1939. Així mateix, cal acarar els indrets ficcionals, que es recullen amb la voluntat de dibuixar ambients, amb els llocs reals per observar com es construeix la ficció.
Amb tot, encara no s’ha dut a terme cap estudi d’abast i sistematització que comprengui tot el corpus de novel·les de Riera Llorca, n’estudiï el model de novel·la realista i testimonial, i acari tota aquesta confecció amb documents inèdits de l’arxiu de l’autor, dades epistolars i fets biogràfics precisos, motiu pel qual aquesta tesi doctoral és especialment pertinent i necessària.
METODOLOGIA EMPRADA Per tal de posar llum a totes les qüestions que es desprenen de la producció novel·lística de Vicenç Riera Llorca s’ha procedit a la lectura de les obres biogràfiques, de pensament i de les novel·les publicades per l’autor fins a l’actualitat. A partir d’aquestes fonts textuals s’ha confegit una biografia amb fonament a les informacions d’àmbit públic, però també amb aportacions orals de familiars i de coetanis. Així, el volum autobiogràfic El meu pas pel temps ofereix una perspectiva pròpia des del naixement de Riera, el 1903, fins al 8 de febrer de 1939, data en què creuà la ratlla dels Pirineus per lliurar-se a la gendarmeria francesa. Aquesta decisió el dugué a un exili de trenta anys a l’altra banda de l’Atlàntic, però aquesta etapa ja no figura en aquesta narració personal. La biografia de més abast que depassa aquesta data i s’endinsa a l’exili fou publicada als volums d’homenatge a Riera Llorca, i també ha esdevingut una font important, atesos els matisos i informacions que ha aportat en alguns aspectes més personals. Per a la confecció d’aquesta cronologia rieraiana s’ha comptat amb les aportacions de Diana Riera, filla de l’escriptor. En paral·lel, s’ha procedit al buidatge de novel·les i se n’ha analitzat la construcció formal i estètica; la conjunció d’aquests elements biogràfics i de ficció, contrastats amb fonts historiogràfiques externes, ha permès l’acarament de tota aquesta documentació, a la qual s’hi ha sumat en darrera instància el contrast i suport d’elements epistolars que han fet possible de destriar amb eficàcia diverses qüestions, però sobretot habilita l’estudi per establir vincles entre els fets, l’obra i l’itinerari vital.
CONCLUSIONS DE MÉS RELLEU Les conclusions de més relleu que s’han extret d’aquest corpus de novel·les s’orienten a constatar que, en essència, allò que emana de la novel·la de Riera Llorca és vida, i que paradoxalment també és tot allò que l’alimenta, malgrat que ho fa des de diverses òptiques i àmbits, com la literatura o la història, però sobretot des de l’experiència d’un temps i d’un espai de la vivència pròpia.
S’ha pogut establir una biografia de Riera Llorca que permet de resseguir-ne la trajectòria des del naixement fins a la mort, però que sobretot ha permès de copsar la magnitud de l’esforç per la supervivència de l’exili i l’obstinació en els projectes literaris i culturals duts a terme a dins i a fora dels Països Catalans. D’aquesta manera, s’ha partit d’una via paral·lela a l’anàlisi estrictament literari de les seves publicacions, amb les quals es mostra un vincle directe i clar.
Riera Llorca construeix les novel·les amb homes i dones que recullen la persistència, els trets psicològics o les conseqüències de la vida real. Els personatges són ficcions, però obeeixen en alguns casos a persones reals a les quals se’ls ha augmentat la dissort o, senzillament, se’ls ha disfressat amb heterònims. Per contra, les definicions dels indrets poden respondre fidelment a les ubicacions que el novel·lista indiqui, ja sigui a Catalunya o a l’exili; en els contextos de geografia urbana, s’ha pogut demostrar que són definicions exactament fidels als fets que es descriuen, amb una especial cura i rigor de dibuixar un mapa literari d’accions.
Aquesta corpus de novel·les, retrat d’ambients, de fets històrics d’envergadura i de persones determinades, es crea a partir d’una aproximació impura al realisme social que, d’altra banda, no pretén ser ni adscriure’s a la puresa per no esdevenir «un cronista eixut dels fets». És a dir, Riera Llorca basteix la seva literatura en les àrees de solapament de dos cercles: el de la història i el de la ficció pura, sempre amb els puntals de la història viscuda i contada amb ulls i paraules pròpies.
