Ayuda
Ir al contenido

Dialnet


Resumen de Intentional interaction and theory of mind: a second personal approach

Pamela Barone

  • español

    Se entiende por “teoría de la mente” a la capacidad de un individuo para atribuir diferentes tipos de estados mentales (como creencias, deseos, intenciones, etc.) a otros individuos, con el fin de predecir y explicar su conducta. La atribución de creencias falsas se ha considerado como la prueba definitiva de que alguien cuenta con una teoría de la mente ya que requiere rastrear dos perspectivas al mismo tiempo. La tarea clásica de creencia falsa consiste en que una marioneta deja un objeto dentro una cesta. Mientras la marioneta está fuera de la escena, otra marioneta aparece y cambia el objeto de ubicación. Cuando regresa la primera marioneta, el participante debe responder dónde cree que esta buscará su objeto. Hasta los 4-5 años de edad, los niños no dan la respuesta correcta de manera consistente. Recientemente, sin embargo, un nuevo conjunto de tareas de creencia falsa, más simples y de respuesta espontánea, ha llevado a diversos investigadores a defender la conclusión de que la atribución de creencias falsas ya ocurre en el segundo año de vida. Estas nuevas tareas prescinden de una respuesta verbal y explícita por parte de los niños y utilizan los paradigmas de violación de la expectativa y de anticipación de la mirada, así como una variedad de medidas interactivas. De hecho, los niños pequeños son capaces de reconocer una serie de estados mentales desde bien temprano en su desarrollo. Específicamente, anticipan las acciones intencionales de los demás y reaccionan cuando los adultos alteran la comunicación intencional dirigida a ellos, así como otras formas de interacción intencional, al mostrar un tipo de coordinación intersubjetiva que se basa en respuestas emocionales y expresivas. Esta forma básica de atribución intencional se denomina perspectiva de segunda persona o la perspectiva de la interacción. Sin embargo, resulta dudoso que los niños en su segundo año de vida pudiesen atribuir creencias falsas, vista su dificultad en la toma de perspectiva y con el contenido proposicional de las creencias. Es más, si realmente pudiesen atribuirlas, entonces es un misterio por qué no pueden superar las tareas clásicas de creencia falsa hasta los 4 años de edad. Esta tesis pretende contribuir al estudio de la teoría de la mente desde la perspectiva de la segunda persona de la interacción y atribución intencional, tanto a nivel teórico como empírico. A nivel teórico, la perspectiva de segunda persona pone en duda que los resultados de las nuevas tareas de creencia falsa de respuesta espontánea avalen la interpretación de que efectivamente se están atribuyendo creencias falsas. Propone, por el contrario, que los niños pequeños pueden superar estas pruebas al ser capaces de integrar, en el tiempo, las miradas y la posición del objeto que cambia de ubicación, de manera similar a como son capaces de atención visual conjunta. En concreto, el Capítulo 1 se centra en la fiabilidad de los resultados obtenidos en las tareas implícitas de creencia falsa. Aunque diversos estudios sugieren una interpretación en términos de atribución de creencias falsas, los resultados globales no son tan claros. Hemos realizado una revisión y un meta-análisis de toda la evidencia disponible de los estudios hechos con estas tareas de respuesta espontánea en niños menores de dos años. El resultado obtenido cuestiona que se trate de un fenómeno robusto, ya que el tamaño del efecto de los resultados se reduce tanto más reciente sea el estudio; además, depende del paradigma utilizado, y hay una alta varianza entre los estudios sin que las razones para ello sean claras. A nivel empírico, la tesis presenta estudios centrados en el fenómeno de la interacción intencional. El Capítulo 2 explora el papel de la interacción en las tareas espontáneas de creencia falsa. En dos estudios experimentales, testeamos nuevas medidas de la comprensión intencional del estado mental de otro agente a través de las respuestas interactivas de los niños. Los resultados obtenidos muestran que los niños tienen dificultades para ayudar apropiadamente a un agente que posee una creencia falsa. El Capítulo 3, por su parte, profundiza en la naturaleza del fenómeno de la interacción intencional y su detección, desde un paradigma experimental diferente. Presentamos una nueva tarea, un “test de Turing” de información mínima, para saber cuánta información es necesaria –y de qué tipo– para detectar una interacción. La idea es que la experiencia de interacción se basa en la detección de contingencias temporales recíprocas que suceden en las interacciones sociales en tiempo real. Los resultados revelan que los agentes prestan atención a las contingencias sensorio-motrices recíprocas para determinar si están interactuando con otro agente. Por último, el Capítulo 4 busca integrar las aportaciones teóricas y empíricas para reivindicar la necesidad de tener en cuenta la perspectiva de segunda persona de la atribución y la interacción intencional.

  • català

    Per "teoria de la ment" s’entén la capacitat per atribuir diferents tipus d’estats mentals (com creences, desigs, intencions...) a altres individus per poder predir i explicar la seva conducta. L’atribució de falses creences s’ha considerat com la prova de què algú compta amb teoria de la ment, perquè requereix manejar les dues perspectives alhora. La tasca clàssica de creença falsa consisteix en què un titella deixa una pilota dins una panera. Mentre surt d’escena, un altre titella canvia la pilota d’ubicació. Aleshores el primer titella torna i el participant ha de dir on creu que és la pilota i on la cercarà. Fins als 4-5 anys, la resposta no és correcta de manera consistent. Recentment, però, un nou conjunt de tasques de creença falsa més simples, de resposta espontània, han portat a defensar la conclusió que l’atribució de falsa creença es dóna ja en el segon any de vida. Aquestes noves tasques no requereixen una resposta verbal dels infants, sinó que es basen en els paradigmes de violació de l’expectativa i de la mirada anticipatòria, així com en una varietat de mesures d’interacció. De fet, els infants són capaços de reconèixer una sèrie d’estats mentals des de ben aviat. Específicament, poden anticipar les accions intencionals d’altres i reaccionar quan els adults alteren la comunicació intencional dirigida a ells, així com altres formes d’interacció intencional, mostrant un tipus de coordinació intersubjectiva basada en respostes emocionals i expressives. Aquesta forma bàsica d’atribució intencional es denomina la perspectiva de segona persona, la perspectiva de la interacció. Ara bé, és molt dubtós que els infants en el segon any de vida puguin atribuir creences falses, a la vista de la seva dificultat amb la presa de perspectiva i amb el seu contingut proposicional. A més, si poguessin realment, seria un misteri per què no passen la tasca de creença falsa clàssica fins als 4 ans. Aquesta tesi pretén contribuir a l’estudi de la teoria de la ment des de la perspectiva de la segona persona de la interacció i atribució intencional, tant a nivell teòric com empíric. A nivell teòric, la perspectiva de segona persona posa en dubte que els resultats d’aquestes noves tasques de creença falsa de resposta espontània avalin la interpretació que de fet s’estan atribuint creences falses. Es proposa, pel contrari, que els infants poden passar aquests test sent capaços d’integrar en el temps les mirades i la posició de l’objecte que es canvia d’ubicació, de manera semblant a com són capaços d’atenció visual conjunta. Més en concret, el Capítol 1 es centra en la fiabilitat dels resultats obtinguts en tasques implícites de creença falsa. Per bé que diversos estudis suggereixen una interpretació en termes d’atribució de creences falses, els resultats globals no són tant clars. Hem portat a terme una revisió i una metaanàlisi de tota l’evidència disponible d’estudis fets amb aquestes tasques de resposta espontània amb infants menors de dos anys i el resultat que hem obtingut fa dubtar que es tracti d’un fenomen robust. La grandària de l’efecte dels resultats disminueix com més recent és l’estudi, depèn del paradigma usat i les variances canvien segons l’estudi, sense que estiguin clares les raons. A nivell empíric, la tesi presenta estudis centrats en el fenomen de la interacció intencional. El Capítol 2 explora el paper de la interacció en les tasques espontànies de creença falsa. A través de dos estudis, introduïm noves mesures de la comprensió intencional de l’estat mental d’altri a través de les seves respostes interactives. Els resultats obtinguts mostren que els infants tenen dificultat en ajudar apropiadament a un altre agent que té una creença falsa sobre la situació. El Capítol 3, per la seva banda, aprofundeix en la natura del fenomen de la interacció intencional i la seva detecció des d’un paradigma experimental diferent. Introduïm una nova tasca, un "test de Turing" d’informació mínima, per veure quina quantitat d’informació i de quin tipus cal per detectar una interacció. La idea és que l’experiència d’interacció es basa en la detecció de les contingències temporals recíproques que es donen en les interaccions socials en temps real. Els resultats revelen que els agents presten atenció a les contingències sensoriomotores recíproques per determinar si estan interactuant amb un altre agent. Finalment, el Capítol 4 integra les aportacions teòriques i empíriques per reivindicar la necessitat de tenir en compte la perspectiva de segona persona de l’atribució i la interacció intencional.

  • English

    Theory of mind is the ability to attribute different types of mental states (e.g., beliefs, desires, intentions, etc.) to another individual in order to predict and explain his or her behavior. False belief attribution is considered the litmus test for possessing a theory of mind because it requires tracking two perspectives at the same time. In the classical false belief task, a puppet leaves an object into her basket and leaves the scene. Then, another character takes the object from the basket and hides it into a box. When asked to predict where the first puppet will look for her object upon return, only 4–5-year-old children anticipate the agent’s behavior by taking into account her false belief. More recently, though, a new set of simpler, spontaneous-response false belief tasks have presumably show that infants attribute false belief in their second year of life. These new experimental tasks involve violation-of-expectation and anticipatory looking paradigms, as well as a variety of interactive measures. As a matter of fact, infants understand others’ subjectivity (i.e., mental states) from very early on in development. Specifically, they anticipate others’ intentional actions and react when adults disrupt the intentional communication directed to themselves, as well as other forms of intentional interaction, showing a kind of coordination between subjectivities that are grounded in emotional and expressive responses. This basic form of intentional attribution has been called the second person perspective, the perspective of interaction. However, it is highly doubtful that infants can attribute false beliefs, given their difficulty with perspective taking and their propositional content. Moreover, if they could, then it would be surprising that it takes so long to pass the classical false belief task. The present dissertation seeks to contribute to the study of theory of mind from a second person approach to intentional interaction and attribution, both at the theoretical and the empirical level. At the theoretical level, the second personal account casts doubt on the interpretation of the spontaneous-response false belief tasks as false belief tasks. It proposes, on the contrary, that no proper false belief is attributed in these tasks and that infants are able to keep track of the looks of those they interact with for a certain time lapse, as it is exemplified in joint attention. More precisely, Chapter 1 taps the problem of the reliability of findings of the implicit false belief tasks. Although several of these studies suggest that infants already have the capacity to attribute false beliefs, the pattern of results obtained is mixed. Thus, Chapter 1 combines a review and a meta-analysis of all the empirical evidence on spontaneous-response false belief tasks in infants younger than 2 years old. The results obtained cast doubt on the alleged robustness of the capacity to attribute false beliefs: the effect size of the phenomenon decreases as time passes, it seems to depend on the type of paradigm employed, and the variance across studies is not well understood. At the empirical level, the thesis presents different data dealing with the phenomenon of intentional interaction. Chapter 2 explores the role of interaction in the early false belief tasks. In two experimental setups, we investigate different interactive responses as a measure of children’s understanding of the agent’s subjectivity. The results of these studies show that infants have difficulty providing appropriate help when the agent holds a false belief. Chapter 3 examines basic forms of intentional interactions from a different experimental paradigm in a different target group. More precisely, a novel task investigates whether adult participants detect the temporal, and reciprocal contingencies present in online social interactions to recognize other agents in a virtual scenario. The results reveal that adults pay attention to the reciprocal sensorimotor contingencies to establish whether they are interacting with an agent, rather than a bot. Finally, Chapter 4 elaborates on both the theoretical and empirical contributions to integrate them from the perspective of the second person standpoint of psychological attribution.


Fundación Dialnet

Dialnet Plus

  • Más información sobre Dialnet Plus