Polítiques públiques i sostenibilitat dels mitjans lliures a Amèrica Llatina i la unió europea. De les ràdios lliures als comuns digitals
- Autores: Nuria Reguero Jiménez
- Directores de la Tesis: Joan Subirats i Humet (dir. tes.), Mayo Fuster Morell (dir. tes.)
- Lectura: En la Universitat Autònoma de Barcelona ( España ) en 2017
- Idioma: español
- Tribunal Calificador de la Tesis: Laura Bergés Saura (presid.), Ricard Gomà Carmona (secret.), Chiara Sáez Baeza (voc.)
- Programa de doctorado: Programa Oficial de Doctorado en Políticas Públicas y Transformación Social
- Materias:
- Texto completo no disponible (Saber más ...)
- Resumen
En aquesta tesi hem comprovat que la naturalesa dels mitjans lliures, basada en l’autogestió i la crítica social, els perjudica en l’establiment i els continguts de la seva regulació com a part del sector audiovisual (ràdio i televisió). Reconstruint els processos polítics a sis països d’Europa i Amèrica Llatina, regions on presenten més arrelament aquests mitjans, hem tret a la llum les diferents estratègies amb què l’estat, sovint pressionat pels interessos lucratius, els obstaculitza l’activitat i l’assoliment d’un status jurídic. Els governs nacionals, i les empreses, acaparen les freqüències de l’espectre radioelèctric mentre retarden el reconeixement legal dels nous actors, els imposen limitacions tecnològiques i econòmiques arbitràries i compleixen la llei parcialment. Una altra estratègia és la implantació de mitjans locals participatius, també anomenats d’accés obert (ex. les ràdios indigenistes mexicanes i algunes municipals espanyoles). Els mitjans lliures es diferencien dels d’implantació per ser oberts també en la governança, pel que són considerats els autèntics comunitaris, per això poden ser concebuts com a nous comuns. La coexistència d’ambdós tipus d’iniciatives crea confusió en les definicions legals. Aquestes empren el terme mitjans comunitaris, per bé que la noció acaba sent més propera a la de tercer sector: les llicències són concedides a esglésies, sindicats, patronals, petites empreses, etc., i les iniciatives lliures normalment queden excloses. A banda, part de les freqüències destinades als comunitaris es concedeixen a empresaris.
La raó d’aquests obstacles amb què es troben els mitjans lliures és política. Els seus continguts i aspiracions democràtiques els fan incòmodes per a l’statu quo. En exposar temes i punts de vista crítics i alternatius als dels mitjans hegemònics, posen en qüestió els principis de neutralitat i diversitat que els legitimen; i reclamant participar en les polítiques públiques qüestionen també el caràcter democràtic de les institucions polítiques. El rol transformador d’aquestes iniciatives rau també en la seva organització (autogestió, assemblearisme), en la producció (cooperació, horitzontalitat, desprofessionalització) i en l’economia. La cerca de la màxima autonomia és el que uneix experiències aparentment diferents com les ràdios lliures de París i les comunitàries indígenes de Oaxaca. I aquesta s’aconsegueix amb la independència financera respecte l’estat i les grans corporacions. La fluctuació dels membres i els recursos econòmics així com la reconciliació del treball i l’oci són altres característiques dels mitjans lliures. També destaca la varietat d’ideologies polítiques dels participants d’aquests mitjans (llibertaris, comunistes, ecologistes, feministes, punks, defensors de l’economia solidària, dels comuns i de la cultura lliure, etc.). Això provoca discrepàncies entre els partidaris de reclamar a l’estat els drets que els pertoquen (millors normatives, subvencions públiques) i els partidaris de mantenir-se al marge per preservar l’autonomia. Alguns col·lectius no reconeixen l’estat com a actor legítim i en general hi ha desconfiança en les institucions polítiques. A banda, la pròpia regulació dels mitjans lliures resulta contradictòria en el marc de l’estat capitalista, basat en l’autoritarisme, l’heteronomia i la suplantació de les relacions espontànies de solidaritat pròpies de la societat civil. Per això, l’establiment d’una llei que s’ajusti a la naturalesa dels mitjans lliures, per exemple, assegurant l’accés a l’espectre en igualtat de condicions, requereix un canvi radical en la configuració de l’estat. Els paradigmes dels comuns i l’economia solidària ofereixen nous angles per reflexionar des d’una perspectiva més amplia sobre el lloc de l’autogovernança a les societats actuals.
Combinem mètodes quantitatius (un qüestionari respost per 60 mitjans) i qualitatius. Els països seleccionats presenten elements comuns i de contrast (cultures llatines vs anglòfones, democràcies velles vs joves, economies centrals vs perifèriques, presència de pobles originaris). Això ens ha permès comprovar que l’exclusió dels mitjans lliures no s’explica per les diferències regionals sinó pels marcs ideològics dels governs.
