Resumen de La invenció de les llengües nacionals
Francesc Feliu Torrent (coord.), Cristina Juher (coord.)
La progressiva definició de les llengües implica, necessàriament, el refús de la variació lingüística que existeix en la realitat oral, i per aconseguir-la és necessària sempre la prescripció d’unes normes sobre el que és correcte o legítim i el que no ho és, una feina que han fet tradicionalment els gramàtics sota una pretesa voluntat «descriptiva». Les comunitats lingüístiques modernes es definiran llavors per la seva adhesió a una determinada norma—o al model de llengua que en resulta, que podem anomenar llengua legítima, estàndard o universal, i que es converteix en la llengua per exclusió de totes les altres possibilitats. Per això, els processos de codificació lingüística, que es produeixen a través de diferents canals o àmbits, segons els llocs i els moments, són decisius per a la perpetuació històrica d’aquestes construccions ideals que anomenem llengües. La història d’una llengua és en definitiva la història de la fixació d’un determinat model de llengua correcta, i també la història de com es produeix la identificació d’una comunitat amb aquell model de llengua que li ha estat imposat. En la generalització d’uns hàbits formals i estilístics a l’hora d’escriure, en detriment d’altres opcions, hi descobrim la construcció efectiva, en el terreny ideològic i en la percepció dels parlants, de les llengües nacionals.
