La progressiva definició de les llengües implica, necessàriament, el refús de la variació lingüística que existeix en la realitat oral, i per aconseguir-la és necessària sempre la prescripció d’unes normes sobre el que és correcte o legítim i el que no ho és, una feina que han fet tradicionalment els gramàtics sota una pretesa voluntat «descriptiva». Les comunitats lingüístiques modernes es definiran llavors per la seva adhesió a una determinada norma—o al model de llengua que en resulta, que podem anomenar llengua legítima, estàndard o universal, i que es converteix en la llengua per exclusió de totes les altres possibilitats. Per això, els processos de codificació lingüística, que es produeixen a través de diferents canals o àmbits, segons els llocs i els moments, són decisius per a la perpetuació històrica d’aquestes construccions ideals que anomenem llengües. La història d’una llengua és en definitiva la història de la fixació d’un determinat model de llengua correcta, i també la història de com es produeix la identificació d’una comunitat amb aquell model de llengua que li ha estat imposat. En la generalització d’uns hàbits formals i estilístics a l’hora d’escriure, en detriment d’altres opcions, hi descobrim la construcció efectiva, en el terreny ideològic i en la percepció dels parlants, de les llengües nacionals.
pág. 7
pág. 13
Louis Meigret i Théodore de Bèze: els dos paradigmes de l'ortografia francesa
Bernard Cerquiglini
pág. 39
pág. 61
Les acadèmies de la llengua espanyola: Fonaments de l'autoritat lingüística en l'espanyol modern
pág. 83
pág. 103
Codificació de l'italià en el Noucents: notes sobre política lingüística, escola i legislació
Nicola De Blasi
pág. 123
© 2001-2024 Fundación Dialnet · Todos los derechos reservados