Chantal Akerman apreciaba que Jeanne Dielman, 23 quai du Commerce, 1080 Bruxelles (1975) trataba sobre la pérdida, sobre la nostalgia del ritual perdido en el hogar. Podría decirse que la directora, con su cine, buscaría la verdad del pasado familiar que no llegó a conocer directamente, pero cuyas huellas siente en su cuerpo como hija de Supervivientes del Holocausto. La posmemoria se materializa en el cuerpo de la directora y en sus películas a partir de la trasmisión del universo concentracionario en el núcleo familiar; al mismo tiempo, lo mostrado puede activar las memorias y subjetividades de la persona espectadora en relación con las diversas realidades encontradas. Para abordar estas cuestiones haré un recorrido por algunos momentos especialmente reveladores del cine de Akerman y me apoyaré en el pensamiento estético, así como en algunas teóricas feministas de las últimas décadas especialmente interesadas por el cuerpo en la experiencia espectatorial
Chantal Akerman apreciava que Jeanne Dielman, 23 quai du Commerce, 1080 Bruxelles (1975) tractava sobre la pèrdua, sobre la nostàlgia del ritual perdut a la llar. Es podria dir que la directora, amb el seu cinema, buscaria la veritat del passat familiar que no va arribar a conèixer directament, però les petjades del qual sent en el seu cos com a filla de Supervivents de l’Holocaust. La postmemòria es materialitza en el cos de la directora i en les seves pel·lícules a partir de la transmissió de l’univers concentracionari al nucli familiar; al mateix temps, el que es mostra pot activar les memòries i les subjectivitats de la persona espectadora en relació amb les diverses realitats oposades. Per abordar aquestes qüestions faré un recorregut per alguns moments especialment reveladors del cinema d’Akerman i em recolzaré en el pensament estètic, així com en algunes teòriques feministes de les últimes dècades especialment interessades pel cos en l’experiència espectatorial.
Chantal Akerman felt that Jeanne Dielman, 23 quai du Commerce, 1080 Bruxelles (1975) was about loss, about nostalgia for the lost ritual of the home. It could be said that, through her films, the director was searching for the truth of the family past that she had never experienced first-hand, but whose imprints she could feel on her body as the daughter of Holocaust survivors. Postmemory is embodied in the director and her films through the transmission of the concentrationary universe in the family unit. At the same time, the things we see can trigger the memories and subjectivities of the viewer that relate the various situations that are encountered. To address these points, I will take a close look at some particularly revealing moments in Akerman's films and apply aesthetic thinking, as well as examining the works of certain feminist theorists from recent decades who have shown a special interest in the body's role in the spectator's experience.
© 2001-2026 Fundación Dialnet · Todos los derechos reservados