La ‘questione della lingua’ a Girona

• Autores: Francesc Feliu Torrent
• Localización: La Catalogna in Europa, l’Europa in Catalogna. Transiti, passaggi, traduzioni: Atti del IX Congresso internazionale dell’Associazione italiana di studi catalani (Venezia, 14-16 febbraio 2008) / coord. por Costanzo Di Girolamo, Paolo Di Luca, Oriana Scarpati, 2008, ISBN 978-88-7893-009-4
• Idioma: catalán
• Enlaces
  • Texto Completo Libro
• Resumen

  • Des de la universitat gironina s’ha potenciat, des de fa anys, la investigació de la història de la llengua catalana, i s’ha fet una atenció especial a l’època del Renaixement i als plantejaments sobre els vulgars que es difonen en aquella època, des del convenciment que constitueixen un punt d’inflexió fonamental en llur trajectòria històrica.1 La necessitat de donar una perpectiva de conjunt, romànica, als processos particulars de la llengua catalana en aquesta època hi ha estat sempre present, i ha donat peu a publicar, per exemple, l’única traducció catalana existent del tractat De vulgari eloquentia, de tanta transcendència en el debat italià de la ‘questione della lingua’. Modest Prats, en un treball ja força antic, s’apuntava a aquest plantejament per proposar tot un programa de treball: Si ja d’entrada se’m tolera simplificar les coses, diré que la cèlebre batalla renaixentista de les llengües es va sostenir en tres plans decisius: a) llatí / llengües vulgars; b) llengua antiga / llengua moderna; c) llengua / dialectes. N’hi ha prou de repassar la llarga bibliografia, sobretot italiana, referent a aquest tema per adonar-se que aquesta simplificació no és pas essencialment infidel al desenrotllament polèmic de la qüestió. Doncs bé, jo estic segur que si recollíem amb calma tota la documentació catalana sobre el tema, també podríem ordenarla al voltant d’aquests tres punts fonamentals i en podríem extreure conclusions d’interès innegable.2Tanmateix, els testimonis catalans de la ‘questione della lingua’ no s’han exhumat, encara avui, d’una manera homogènia ni exhaustiva. Si bé s’ha utilitzat amb una certa intensitat aquest recurs al gran debat lingüístic dels humanistes per tal d’explicar les alteracions que pogueren produir-se en la percepció de la llengua dels valencians i la con- 1 Vegeu, sobretot, Josep M. Nadal, «Artificiositat i alienació lingüística al segle XVI», dins Llengua escrita i llengua nacional, Barcelona, Quaderns Crema, 1992, pp. 103-155 i «Les llengües en el naixement de l’Europa moderna», dins La llengua sobre el paper, Girona, CCG, 2005, pp. 73-93; August Rafanell, «Un recorregut per la prehistòria de la dialectologia catalana», dins El català modern, Barcelona, Empúries, 2000, i «1500-1700: nous usos i costums», dins La llengua silenciada, Barcelona, Empúries, 1999, pp. 15-89. 2 M. Prats, «Pròleg» a Albert Rossich, Una poètica del Barroc. El «Parnàs català», Girona, Col·legi Universitari de Girona, 1979, pp. VII-VIII. La Catalogna in Europa, l’Europa in Catalogna. Transiti, passaggi, traduzioni 2següent aparició d’una conciència lingüística diferenciada, són escassos encara els testimonis estrictament catalans d’aquest problema. Com argumentaré més avall, l’especificitat del problema valencià potser ens ha enterbolit una mica la visió de la complexa i interessant ‘qüestió’ lingüística renaixentista al nostre país.3 Perquè el tema de la modernització de la llengua, en si mateix ‒ independentment del debat sobre la unitat lingüística o sobre la preeminència de tal o tal altra varietat territorial ‒, és prou important com per mirar d’aprofundir en els testimonis i per mirar d’engrandir l’àmbit de referències, sobretot no literàries ‒ el tema de l’adaptació lingüística dels clàssics ha estat més o menys desbrossat per Beatrice Schmid, i ens resulta avui més conegut.4 L’objectiu d’aquesta comunicació és donar a conèixer alguns nous materials d’estudi que em sembla que tenen prou rellevància per ajudar en aquest propòsit. Es tracta, a banda de material no literari, de textos de l’àmbit gironí, que val tant com dir textos produïts i pensats per a una zona de Catalunya sense problemes d’identitat. Em refereixo a les parts catalanes de l’Ordinari o ritual diocesà que, entre la seva primera edició, de 1502, i l’edició successiva, de 1552, presenten algunes discrepàncies lingüístiques substancials i ben il·lustratives d’una voluntat explícita de modernitzar la llengua dels formulismes. A la diòcesi de Girona ‒ on es conserva també curiosament, a l’arxiu capitular, l’únic manuscrit de les Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols, que ha estudiat Antoni M. Badia i Margarit5 i que encara permeten, al meu parer, noves lectures ‒, en el breu termini de cinquanta anys algú va decidir que, a banda de les modificacions i ampliacions del contingut de l’Ordinari, calia canviar algunes coses de la llengua vulgar dels ritus en què era preceptiu d’usar-la, en la pràctica sagramental. Es tracta de llenguatge ritualitzat ‒ fixat i arcaïtzant per naturalesa ‒ i que ja s’havia imprès una vegada, però, tot i així, algú pensava que ara s’havia de modernitzar. Qui i per què s’ho planteja? Qui ho executa? De quina naturalesa són els canvis, i en quin sentit els hem d’interpretar? Intentaré de fer-hi una aproximació en les ratlles que segueixen. 3 Modest Prats, en la continuació del text que acabo de citar ja dóna aquest mateix biaix al tractament de la qüestió: «Tothom sap que la forta fragmentació dialectal italiana és un dels fets fonamentals que provoquen les polèmiques que es coneixen amb el nom de la ‘questione della lingua’ [...] Tothom sap també que la llengua catalana medieval ofereix, potser com cap altra llengua romànica, més característiques notables d’unitat [...] Però cal no oblidar que el tema apareixerà a casa nostra, precisament, en aquests anys que ara repassem. [...] La pèrdua de la consciència lingüística unitària, l’aparició de clars projectes secessionistes sobretot a València, l’accentuació de les diferències dialectals, caracteritzen la història de la llengua catalana a partir del segle XVI, i obren un procés ‒ iniciat tímidament uns anys abans ‒que arriba fins avui mateix» (pp. xii-xiii). 4 B. Schmid, Les ‘traduccions valencianes’ del Blanquerna (València 1521) i de la Scala Dei (Barcelona, 1523). Estudi lingüístic, Barcelona, Curial Edicions Catalanes - Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1988. Vegeu també Germà Colon, «Els vocabularis barcelonins d’Ausiàs March», dins Estudis de llengua i literatura catalanes VI, Barcelona 1983 i Curt Wittlin, «El català antic, llengua morta?», Revista de Catalunya, 18 d’abril de 1988, pp. 29-35. 5 A.M. Badia i Margarit, Les Regles d’esquivar vocables i la ‘qüestió de la llengua’, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1999. La Catalogna in Europa, l’Europa in Catalogna. Transiti, passaggi, traduzion