El teatre de Carles Santos o com devorar la tradició: La Pantera Imperial i Ricardo i Elena

• Autores: Jolanta Rekawek
• Localización: Debats: Revista de cultura, poder i societat, ISSN-e 2530-3074, ISSN 0212-0585, Vol. 134, Nº 1, 2020, págs. 197-206
• Idioma: catalán
• Títulos paralelos:
  • The Theatre of Carles Santos or How to Devour Tradition: La Pantera Imperial and Ricardo i Elena
• Texto completo no disponible (Saber más ...)
• Resumen
  • català

    La música com a punt de partida per a desafiar la tradició, no sols interpretada, sinó visualitzada en l’escenari amb noves potencialitats, constitueix la clau de l’obra de Carles Santos (1940-2017), compositor i músic que es va expressar en el teatre i va aconseguir reconeixement internacional. La curiositat creativa que l’havia acostat a les avantguardes dels anys 60 i 70 i, d’altra banda, la seua formació clàssica, que li havia aportat el domini de la tècnica del piano i el coneixement de les referències musicals del món occidental, van ser les dues forces motores de la seua inclassificable trajectòria. La tendència a transgredir el pensament convencional prové de la seua amistat amb Joan Brossa, pioner de les segones avantguardes a Catalunya, qui va animar Santos a lliscar per la frontera de la obvietat i a oscil·lar entre diversos gèneres de l’art. El joc escènic funciona com a arma que dispara contra la certesa, articulant-se en un escenari concebut per Santos com un pentagrama on els cantants es tornen actors, acròbates, una espècie de poli-actuants i on el llenguatge musical substitueix el literari. En el seu espectacle més aclamat, La Pantera Imperial (1997), l’artista dialoga amb la música de Bach per rescatar de la tradició l’esperit de la contemporaneïtat caracteritzat per la hibridació de llenguatges. En l’obra Ricardo i Elena (2002), inspirada en els seus pares, Santos crea una memòria sonora i adulterada i, tot evocant el passat, consagra el seu caràcter pretèrit a través del llatí, hui en desús. La llengua llatina li serveix per a sonoritzar el passat, reviure’l, dificultar la comunicació en un espectacle sobre la incomunicació, i aporta igualment un efecte còmic en despullar la pompositat, desmentir l’autoritat, autodestruir-se com una ortodòxia.

  • English

    Music is the key to the work of Carles Santos (1940-2017), a composer and musician born in Vinaròs. He used music as a starting point to challenge tradition through both musical performance and staging, earning him an international reputation. Santos’ insatiable curiosity led him to the avant-garde of the 60s and 70s. Yet he also drew deeply on his classical training — he was a consummate pianist and highly knowledgeable about Western music. Both facets were the driving forces behind his unique career. His tendency to flout convention stemmed from his friendship with Joan Brossa, pioneer of the second avant-garde movement in Catalonia. Brossa, a visual poet and playwright, encouraged Santos to cross art boundaries and switch between genres. On stage, this approach nurtured uncertainty and new creative possibilities. Santos saw the stage as a pentagram, in which the singers became actors, acrobats, versatile performers and where literary language was replaced by musical language. In his most highly-acclaimed show, La Pantera Imperial (1997), the artist drew on Bach’s music to decant tradition to come up with today’s Spirit of The Age, which is characterised by miscegenation and multiplicity. In the play Ricardo y Elena (2002), inspired by his parents, Santos created a sound memory, evoking his past and consecrating it in Latin — a language now in disuse. Latin gives voice to the past and in so doing, revives it. It also hindered communication in a show that was precisely about lack of communication. The use of a dead language in Santos’ work also comically stripped away pomposity, undermined authority, and embraced self-destruction as orthodoxy.