Les dues ironies de Dalí en el marc de l'avantguarda catalana

• Autores: Vicent Santamaría de Mingo
• Localización: Del manuscrit a la paraula digital / From Manuscript to Digital Word: Estudis de llengua i literatura catalanes / Studies of Catalan language and literature / coord. por Manuel Pérez Saldanya, Rafael Roca Ricart, 2018, ISBN 978-90-272-6319-3, págs. 202-215
• Idioma: catalán
• Texto completo no disponible (Saber más ...)
• Resumen

  • En el marc de l’avantguarda catalana de la segona meitat dels anys vint del segle passat, Dalí fa servir dues accepcions molt diferents de la paraula ironia. La primera, molt estreta i particular, és la que deriva del músic, escriptor i pintor italià Alberto Savinio i la segona és la que es correspon amb una de les característiques d’allò que Ortega y Gasset va anomenar la «deshumanització de l’art». La primera d’aquestes accepcions està associada a la cultura clàssica i troba la seva justificació en una enigmàtica frase d’Heràclit que Dalí mai es cansarà de repetir, mentre que la segona està vinculada a la modernitat i queda identificada amb les figures de Buster Keaton i Erik Satie. Aquestes dues accepcions de la ironia reflecteixen la bipolaritat que caracteritza l’avantguardisme català, sempre vacil·lant entre la tradició i la novetat, entre la santa continuïtat i la santa innovació.