Quan centrem la nostra atenció en una òpera en concret i observem les transformacions a les quals ha estat sotmesa fins a la seva representació final, ens adonem que aquest recorregut inclou tant processos d�adaptació com de traducció, dos camps, d�altra banda, no sempre fàcils de delimitar i sovint interdependents. La versió final presentada al públic quedarà, per tant, impregnada de totes aquestes veus superposades, i crearà així un palimpsest espès, un text saturat de les marques de subjectivitat pròpies de cadascun dels implicats en el procés. De la mateixa manera, l�audiodescriptor d�òpera deixarà la seva empremta en l�activitat traductora. Ara bé, quin paper ha de jugar? Quines són les seves funcions? Ha de traduir només la causa i quedar-se impassible davant l�efecte que produeix? O al contrari, no podrà defugir la subjectivitat? Fins a quin punt, no és també una responsabilitat de l�audiodescriptor de transmetre l�emoció nascuda de la visió dels matisos de llum, de la plasticitat de la imatge o de l�expressivitat del moviment? O potser, quan així ho fa, no s�està extralimitant en la seva comesa? Aquestes són algunes de les preguntes a les quals intentarem donar resposta en aquest article.
© 2001-2026 Fundación Dialnet · Todos los derechos reservados