En aquest treball s�analitza el procés d�especialització vitícola desenvolupat a la província de Barcelona al llarg del segle XIX i el primer terç del segle XX, des de l�òptica de les complexes i canviants relacions entre comerç i medi ambient. El principal moment de ruptura de l�esmentat procés s�identifica en el pas, abans i després de la crisi agrària finisecular, des d�una primerenca especialització comercial regional fins a la primera globalització de l�agricultura catalana en el marc de l�economia espanyola. Mitjançant l�estimació de la petjada ecològica i laboral, i de l�evolució de la relació real d�intercanvi entre el vi català i el blat castellà, s�analitzen els efectes d�aquell lligam comercial a la mateixa província de Barcelona i sobre les províncies de l�interior peninsular especialitzades en la producció de blat. Aquesta anàlisi permet observar que l�impacte socioambiental d�aquell procés d�especialització vitícola a Catalunya, o bladera a l�interior de Castella, que va desenvolupar-se en el marc de la política comercial prohibicionista o proteccionista espanyola, no va generar un intercanvi marcadament desigual.
Tanmateix, les forces motrius que impulsaren aquella especialització als mercats internacionals, nacionals o regionals també acabaren generant a l�interior peninsular una propensió al monocultiu cerealícola que va anar massa lluny des de qualsevol punt de vista econòmic i ambiental, com ja observaren i criticaren alguns agrònoms a les primeres dècades del segle XX.
© 2001-2024 Fundación Dialnet · Todos los derechos reservados