De la Vernatxa a la garnatxa blanca, evolució històrica

• Josep Maria Puiggròs i Jové ^[1]
  1. [1] Institució Catalana d’Estudis Agraris
• Localización: Dossiers agraris, ISSN-e 2013-9772, ISSN 1135-2108, Nº. 15, 2013 (Ejemplar dedicado a: La varietat garnatxa blanca), págs. 7-16
• Idioma: catalán
• Enlaces
  • Texto completo
• Resumen
  • español

    En el proceso de investigación sobre el origen de las variedades de cepas que consideramos autóctonas de Cataluña, nos encontramos que la garnacha ya se cita, en época muy temprana, en las obras de nuestra literatura medieval a partir del siglo XIV, con autores como Eiximenis o Bernat Metge. A partir de esta época, encontramos una serie de obras que nos citan los diferentes tipos de garnacha de formas muy variadas: vernaccia (1321), vernassa (1385), vernaixa (1399, 1417), guarnatxa (1564), vernacha (1622), vernatxa (1647), granatxa (1787), garnachas (1797), garnatxa (1870), garnaxa (1871), garnacha blanca (1875,1908) y garnatxa blanca (1911), y con estas sólo hacemos una pequeña selección. Es muy probable que la garnacha tenga su origen dentro de los territorios de la antigua corona catalanoaragonesa y también contemporáneamente existiese una vernaccia que corresponde a tierras italianas como la Toscana o la Liguria y que citan en sus obras Dante y Bocaccio, y que pueda tener sus orígenes en el Mediterráneo oriental. En la Terra Alta y en las comarcas de Tarragona, la primera documentación hasta la fecha encontrada corresponde a Lluís Ponç d’Icard (1564) y, por lo que se refiere a Gandesa, el primer escrito encontrado que habla de vernatxa es de mosén Onofre Català (1647). En estos momentos, la garnatxa blanca ha hecho un gran salto cualitativo y es una variedad muy considerada dentro de nuestros vinos blancos y, de manera especial, hay que admirar el gran trabajo realizado en la Terra Alta.

  • català

    En el procés de recerca sobre l’origen de les varietats de cep que considerem autòctones de Catalunya, ens trobem que la garnatxa ja és mencionada, d’una manera molt primerenca, en obres de la nostra literatura de l’època medieval, a partir del segle XIV, amb autors com Eiximenis o Bernat Metge. A partir d’aquesta època, trobem una sèrie d’obres que ens citen els diferents tipus de garnatxa amb formes molt diverses com: vernaccia (1321), vernassa (1385), vernaixa (1399, 1417), guarnatxa (1564), vernacha (1622), vernatxa (1647), granatxa (1787), garnachas (1797), garnatxa (1870), garnaxa (1871), garnacha blanca (1875, 1908) i garnatxa blanca (1911), i això per fer-ne només una petita selecció. És molt possible que la garnatxa tingui el seu origen dintre el territori de l’antiga corona catalanoaragonesa i, a la vegada, contemporàniament, hi hagi una vernaccia que, de manera especial, correspon a terres italianes de la Toscana i la Ligúria i que citen Dante i Bocaccio, i que pot tenir una procedència de la Mediterrània oriental. A la Terra Alta i a les comarques tarragonines, les primeres documentacions fins ara trobades corresponen a Lluís Ponç d’Icard (1564) i, pel que fa a Gandesa, el primer escrit que parla de vernatxa és de mossèn Onofre Català (1647). En aquests moments, la garnatxa blanca ha fet un gran salt i és molt considerada dintre dels nostres vins blancs. Cal admirar el gran treball que s’ha portat a terme a la Terra Alta.