L’art de la indumentària a la Catalunya del segle XIV

• Autores: Montserrat Aymerich Bassols
• Directores de la Tesis: M. Rosa Terés i Tomás (dir. tes.)
• Lectura: En la Universitat de Barcelona ( España ) en 2011
• Idioma: catalán
• Tribunal Calificador de la Tesis: Teresa Viñolas Vidal (presid.), M. Teresa Vicens (secret.), Juan Vicente García Marsilla (voc.)
• Materias:
  • Antropología
    • Antropología cultural
      • Vestido
  • Historia
    • Historias por especialidades
      • Historia del arte
  • Ciencias de las artes y las letras
    • Teoría análisis y critica de las bellas artes
      • Artes decorativas
• Enlaces
  • Tesis en acceso abierto en: Dipòsit Digital de la UB
• Resumen

  • A les primeres dècades de la catorzena centúria la vestimenta catalana (i en general, la d’Occident) és sacsejada per novedoses formes que canvien la silueta dels seus portadors tant masculins com femenins. Al mateix temps, aquestes vestidures s’adornaren amb un creixent i refinat luxe que transpassà els reduïts límits dels cercles cortesans i aristocràtics per abastar a grups socials com la burgesia enriquits pel comerç o els negocis i que es podien permetre destinar un elevat dispendi per al seu guarda-roba. El centre cronològic de més interès pel que fa a l’evolució vestimentària de Catalunya arrenca als anys 40 i acaba a finals dels 80, amb una dècada entremig, 1340-1350, que es rebel•la fonamental per a la generalització d’importants canvis en la indumentària. Tot i així, els límits cronològics han estat a vegades ampliats als segles XIII o XV quan així ho ha requerit l’estudi dels antecedents o de l’evolució tipològica d’una determinada peça de vestir. El treball s’ha basat en l’estudi dels principals vestits externs, de les vestidures anomenades a l’època subiranes. La més estesa és la cota de la qual les imatges artístiques ens han permès identificar diverses variants tipològiques que hem denominat cota A, cota B, cota C, cota talar i cota ardia. Al costat de les cotes s’han considerat altres vestits externs com l’aljuba, el pellot, el curtapeu i el gipó. Tanmateix, l’estudi abasta també els vestits interiors que acompanyaven als exteriors com la gonella, la gonella encordada i la samarra així com el mantell i la gramalla que eren considerats peces d’abrigall. L’establiment de tipologies de diferents peces de vestir i la seva evolució cap a noves formes s’ha basat en l’anàlisi de fonts documentals, literàries, iconogràfiques i arqueològiques. Un apartat preferent d’aquest treball és el constituït per l’anàlisi de les lleis sumptuàries. En el decurs del segle XIV les autoritats dictaren a diverses ciutats i poblacions del territori europeu diverses ordinacions destinades a limitar el creixent luxe vestimentari i les supèrflues despeses que aquest comportava. Les lleis sumptuàries catalanes que han estat examinades en aquest estudi són les de Barcelona, Cervera, Mallorca i Berga. En definitiva, la indumentària esdevení un autèntic codi que no havia de ser transgredit ja que establia i feia reconeixibles jerarquies i funcions. Tanmateix, a mesura que va evolucionant el segle XIV, el llenguatge de la vestimenta coneix insistents intervencions del poder, tant del civil com del religiós, per a regular-lo i, en definitiva, “domesticar-lo”.