Impacte dels canvis anatòmics sobre la distribució de dosi en els pacients amb càncer de cap i coll tractats amb 3DCRT i IMRT

• Autores: Mercé Beltrán Vilagrasa
• Directores de la Tesis: Jorge Luis Giralt López de Sagredo (dir. tes.), Mercè Ginjaume Egido (dir. tes.)
• Lectura: En la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) ( España ) en 2012
• Idioma: catalán
• Tribunal Calificador de la Tesis: Alberto Biete Solà (presid.), M. Amor Duch Guillen (secret.), Montserrat Ribas Morales (voc.)
• Materias:
  • Ciencias médicas
    • Ciencias clínicas
      • Radioterapia
• Enlaces
  • Tesis en acceso abierto en: TDX
• Resumen

  • En aquesta tesi s’estudien les implicacions dosimètriques que comporten els canvis anatòmics que pateixen els pacients afectats de càncer de cap i coll (CCC) durant el tractament de radioteràpia (RT). L’estudi es realitza per a la tècnica convencional conformada en 3D (3DCRT) i per a la tècnica amb feixos d’intensitat modulada (IMRT). S’analitzen un nombre important d’òrgans de risc que no han estat estudiats prèviament. Addicionalment, per al grup de pacients tractats amb IMRT, s’investiguen de forma individualitzada les variables dosimètriques que presenten desviacions importants. Finalment es valora si la replanificació del tractament és un bona eina per restablir les característiques dosimètriques de la planificació inicial. En l’estudi s’han inclòs 28 pacients diagnosticats de carcinoma escamós de cap i coll localment avançat, dels quals 12 es van tractar amb 3DCRT i 16 amb IMRT. L’àrea de tractament abastava el tumor primari més les cadenes cervicals i supraclaviculars bilaterals. La metodologia s’ha dissenyat de forma que a les sessions número quinze i vint-i-cinc, s’adquirien noves imatges TC del pacient. Sobre aquestes noves imatges TC s’han adaptat manualment totes les estructures delimitades en la TC de planificació inicial, i s’ha calculat la distribució dosimètrica corresponent al pla d’irradiació amb el que s’estava tractant al pacient. S’han analitzat les dades del histograma dosi-volum corresponents a les dosimetries en cada una de les TC. A tots els pacients se’ls ha fet un control de pes setmanal. En la segona part, s’estudia de forma individualitzada el grup de pacients tractats amb IMRT. S’analitza si les distribucions dosimètriques calculades a les TC preses durant el tractament superen les restriccions establertes inicialment o si sobrepassen entre el -5% i +10% els valors calculats inicialment. En els casos que han superat algun dels límits de variabilitat, s’ha adaptat la dosimetria de la TC corresponent mitjançant l’optimització de les fluències dels camps d’irradiació del pla de tractament inicial. Els dos grups de pacients han presentat canvis anatòmics similars, aquests han consistit en pèrdua de pes i reducció de volum de les següents estructures; la zona de tractament, els volums de tractament i les paròtides. Les variables pes i volum comprés dins la zona de tractament han mostrat correlació, la qual cosa implica que el pes pot actuar com a factor pronòstic alhora d’identificar pacients que experimenten canvis importants en la zona de tractament. S’ha posat de manifest que les variacions dosimètriques comprometen la validesa de la distribució de dosi inicial de forma més rellevant en el grup d’IMRT. Primerament perquè els volums de tractament presenten pèrdua de cobertura dosimètrica únicament en el grup d’IMRT i addicionalment perquè els discrets increments de dosi mesurats als òrgans de risc comprometen els beneficis que la tècnica d’IMRT aporta. En l’estudi individualitzat del grup d’IMRT s’evidencia que els motius principals que indiquen que cal adaptar la planificació inicial son; en primer lloc la pèrdua de cobertura dosimètrica dels volum de tractament, seguit de l’increment de dosi a les paròtides i finalment l’augment de dosi absorbida a altres òrgans de risc com els llavis, cavitat oral i glotis. Les reduccions de cobertura dosimètrica als volums de tractament i els increments de dosi als OAR es detecten majoritàriament a la TC2. Per tant, fer una TC cap a la sessió número quinze permetrà identificar la majoria de casos que es podrien beneficiar d’una RT adaptativa. Finalment s’ha comprovat que la replanificació basada en l’optimització de les fluències dels camps de tractament inicials permet adaptar la distribució de dosi als canvis anatòmics i així aconseguir restablir les mateixes restriccions dosimètriques que s’assolien en la planificació inicial.