Resumen de Estudio clínico y de resonancia magnética del rendimiento cognitivo en síndromes neurológicos aislados sugestivos de esclerosis múltiple
María Jesús Arévalo Navinés
Introducció: Històricament, encara que la presència d’alteracions cognitives en l’esclerosi múltiple (EM) ja va ser descrita per Charcot a finals del segle XIX, no ha estat fins fa pocs anys que ha cobrat especial rellevància. S’estima una freqüència del 40-60% de disfunció cognitiva en la població general que pateix aquesta malaltia i, més recentment, d’aproximadament el 27-57%, en pacients amb síndromes neurològics aïllats (SNA), segons diferents criteris de referència. Els objectius del present treball van ésser: avaluar i caracteritzar el perfil neuropsicològic d’una mostra de pacients amb SNA, comparat amb subjectes sans, mitjançant una bateria extensa de proves, identificar els instruments de mesura cognitiva més sensibles per detectar alteració, estudiar la relació entre les variables cognitives, clíniques i de ressonància magnètica (RM), descriure els canvis neuropsicològics presents en aquests pacients al cap d’un any, i identificar els factors basals que poden predir millor la conversió a EM als cinc anys de seguiment. Mètode: Es van incloure pacients amb SNA atesos al nostre centre, durant els anys 2002 i 2004, que van decidir participar en aquest estudi, de forma consecutiva. Es van recollir les dades sociodemogràfiques i clíniques, entre els tres i cinc mesos després de l’esdeveniment Es va administrar una bateria extensa de proves neuropsicològiques i qüestionaris per avaluar les funcions cognitives i l’estat d’ànim, a més d’estudis de RM. A efectes d’aquest treball, es va considerar com error en una prova determinada, si la puntuació es trobava per sota del percentil 5. Així mateix, es va definir la presència d’alteració cognitiva com l’errada en més de tres proves del total de la bateria. Es van calcular els estimadors de sensibilitat i especificitat dels instruments d’avaluació neuropsicològica, segons la nostra definició d’alteració cognitiva. Es van crear també set dominis cognitius, a partir de les proves emprades, i es va establir com a punt de tall si el 20% de les proves que conferien un domini en particular estaven alterades. Al cap d’un any, els pacients van repetir les proves neuropsicològiques. Es va realitzar un anàlisi de supervivència de la nostra població de pacients amb SNA, tenint en compte les variables clíniques, cognitives i de neuroimatge. Resultats: En el moment basal, 53 pacients amb SNA van decidir participar en aquest estudi (70% dones; edat mitjana, 31 anys; 55% amb bandes oligoclonals positives; el 63% amb almenys un criteri de Barkhof). No es van observar diferències estadísticament significatives entre els casos i els vint-i-quatre controls en les dades sociodemogràfiques i en les variables d’estat d’ànim; però, es van trobar diferències en velocitat motora (test de Finger Tapping en mà dominant [p=0,008]) i en la discriminació de formes del California Computerized Assessment Package (CALCAP) [p=0,017]. Si bé, un major percentatge de pacients va presentar alteració cognitiva (8/ 53 [15%]) comparat amb els controls (2/ 24 [8,3%]), aquesta diferència no va estar significativa. El CALCAP, el Trail Making Test (TMT) i el Wisconsin Card Sorting Test (WCST) es van presentar com les proves diagnòstiques amb més probabilitat de classificar correctament als nostres subjectes. Malgrat això, la combinació del Symbol Digit Modalities Test (SDMT) i del TMT va ser millor en relació a la sensibilitat/ especificitat i temps d’administració dels test. Els pacients amb dèficit cognitiu van obtenir pitjors puntuacions en atenció i velocitat de processament de la informació (p=0,001), memòria (p=0,020), llenguatge (p=0,033) i funcionament executiu (p=0,000), comparats amb els pacients preservats. No vam observar relació entre la presència d’alteració cognitiva i la RM patológica, tant pel que fa als paràmetres convencionals (criteris de Barkhof, atròfia) com no convencionals (espectroscòpia i transferència de magnetització). Als dotze mesos, va existir una clara millora de l’estat d’ànim i en la major part de les variables cognitives dels 46 pacients amb SNA revaluats; probablement, per l’efecte de pràctica. Als 60 mesos, 32/ 53 (60%) dels pacients amb SNA van desenvolupar una EM segons els criteris de McDonald. En un model de regressió de Cox, l’alteració cognitiva definida com l’errada en ?3 o >3 test no va ésser predictiva de conversió; en canvi, sí que ho va ser la presència de 1-2 i 3-4 criteris de Barkhof. Conclusió: La prevalença d’alteració cognitiva es va estimar una mica inferior, al voltant del 15% (8/ 53), en la nostra sèrie de pacients amb SNA, en comparació amb altres treballs publicats. Les funcions cognitives que es van trobar alterades van ser l’atenció i velocitat de processament de la informació, memòria, llenguatge i funcions executives. El SDMT i el TMT van proporcionar una millor combinació entre sensibilitat/ especificitat i temps d’administració dels test. L’alteració cognitiva en el moment basal no va ser predictiva de conversió a EM i no vam observar relació entre el dèficit cognitiu i paràmetres de RM.
