Patrón electromiográfico como método diagnóstico precoz de la miopatía de UCI
- Autores: S. Vitoria Rubio
- Directores de la Tesis: Jaume Coll i Canti (dir. tes.), Benjamín Oller Sales (dir. tes.), Hipólito Eloy Pérez Molto (dir. tes.)
- Lectura: En la Universitat Autònoma de Barcelona ( España ) en 2014
- Idioma: español
- Tribunal Calificador de la Tesis: Xavier Rius Cornado (presid.), Emilio Díaz Santos (secret.), M Pilar Fossas Felip (voc.)
- Enlaces
- Resumen
Un elevat nombre de pacients que reben ventilació mecànica després del començament d’una malaltia crítica desenvolupen feblesa muscular, la qual cosa suposa un augment en la morbiditat i en els costos econòmics. La recuperació a la situació funcional prèvia pot retardar-se diversos mesos després de l’alta d’UCI. El disposar d’un mètode per a la identificació precoç d’aquesta alteració neuromuscular permetria aprofundir no només en les consequ?ències d’aquesta feblesa sinó, a més, ajudar a esclarir aspectes fisiopatològics i causals així com possibles alternatives en el tractament. Des de l’any 2006 al 2011 duem a terme un estudi prospectiu, observacional, en una UCI general, per trobar un marcador clínic precoç que ajudés a identificar la presència de miopatia o neuropatia de la UCI. Realitzàrem estudis electrofisiològics sequ?encials a 100 pacients intubats. A més, recollírem dades antropomètrics, clínics, analítics i farmacològics analitzant la seva relació amb les troballes en la biòpsia muscular en aquesta cohorte de pacients. Els resultats més rellevants mostraren que l’aparició d’activitat patològica (en forma de fibril·lació o ones positives), detectada mitjançant electromiograma amb agulla coaxial, s’associaren de manera molt significativa amb la pèrdua de caps de miosina observada en la histologia. La prova tingué una sensibilitat del 98% i una especificitat del 100% com a mètode diagnòstic precoç de la miopatia de la UCI en pacients sedoanalgesiats que no foren capaces de realitzar força de manera voluntària. La prevalença de miopatia fou del 61% en la nostra sèrie. L’activitat patològica en el electromiograma s’obserbava durant la primera setmana d’ingrés en un 59% dels pacients, i ho feia majoritàriament en els músculs tibial anterior i bessó. L’existència de xoc, xoc sèptic, fallada respiratòria, fallada hemodinàmica i gravetat del pacient mesurada amb els índexs de gravetat SOFA I APACHE II es va associar a un major risc de presentar alteracions en l’electromiograma d’agulla. A més, quan més gran és l’índex de gravetat SOFA o APACHE II, abans apareix la fibril·lació. La detecció d’activitat patològica espontània es va vincular amb una menor amplitud i una major durada del potencial d’acció muscular compost en l’estudi de nervis motors. La latència i velocitat no es van veure modificades respecte als estàndards de normalitat. No trobarem absència de resposta sensitiva evocada que suggerís la presència de neuropatia. L’administració de corticoids i relaxants musculars no es va associar al desenvolupament de miopatia. Tampoc trobem relació amb l’hiperglucèmia, ja que els nivells de glucèmia es van mantenir molt controlats mitjançant protocol d’insulina subcutània. En canvi, el desenvolupament d’alteracions en el electromiograma es va associar amb un temps significativament major de retirada de la ventilació mecànica i estada en UCI, així com de recuperació de la força mesurada amb l’escala MRC i de la situació funcional basal mesurada mitjançant l’escala de Barthel. Finalment, no trobarem major mortalitat en els pacients amb miopatia d’UCI. Per tot això podem concloure que la presència d’activitat espontània patològica en forma de fibril·lació i ones positives en l’estudi electromiogràfic amb agulla coaxial pot servir com a marcador fiable, precoç i senzill per a la detecció de la miopatia de la UCI en els seus estadis més inicials.
