Megalomania i obsolescència. Temporalitat de l’art a l’època de la seva reproductibilitat tècnica

• Autores: Romà Arranz Herrero
• Directores de la Tesis: Carles Mauricio Falgueras (dir. tes.)
• Lectura: En la Universitat de Barcelona ( España ) en 2011
• Idioma: catalán
• Tribunal Calificador de la Tesis: Anna Calvera (presid.), Lidia Gorriz Nicolas (secret.), Jesús Pastor Bravo (voc.)
• Materias:
  • Ciencias de las artes y las letras
    • Teoría análisis y critica de las bellas artes
      • Artes decorativas
      • Fotografía
• Enlaces
  • Tesis en acceso abierto en:  TDX  Dipòsit Digital de la UB 
• Resumen

  • ARTS GRÀFIQUES I COSMOVISIÓ La primera conclusió que es desprèn d’aquest estudi és també la central: explica com les arts gràfiques generen les formes i els continguts d’una nova cosmovisió, tant en l’imaginari col•lectiu com en les arts. Aquesta cosmovisió es va modificant durant tot el segle XIX per l’accentuació de diversos factors tècnics, com ara el registre de la imatge, el procediment de copiat i els canals de difusió; també es va modificant pel seu caràcter generalista, divulgatiu, laic i global; i, per últim, es transforma per la internacionalització i la distribució indiscriminada que donen pas a un fenomen sense precedents: l’accessibilitat. Durant el transcurs del segle XIX, la segona revolució gràfica fa d’aglutinador, al voltant de la tipografia, de les incorporacions tècniques al món de la imatge. Primer, amb la xilografia, la litografia i els processos fotogràfics. Després, les connexions entre les tècniques, amb els nous procediments producte dels descobriments tècnics i científics, faran créixer la identitat gràfica fins a la tercera revolució, la de la dècada de 1880 a 1890, amb la presència de la fotografia impresa. La transferència icònica a la identitat cultural occidental serà conseqüència de la internacionalització d’aquesta imatge tecnològica. Els resultats gràfics són productes diversos, objectivables i quantificables, però sobretot formen un conjunt de solucions que ha penetrat en tots els nuclis de la societat en un procés imparable durant tot el segle XIX. Per la disparitat de formes –cartells, embolcalls, diaris, paper moneda, publicitat, llibres, naips...– i de continguts –icònics, textuals, lúdics...–, per la quantitat d’elements humans que hi participen –tècnics, artistes, escriptors i una pluralitat de personatges d’àmbits culturals i productius diversos, des dels fonedors fins als periodistes, des dels enquadernadors al dibuixants–, són els productes gràfics, des del segle XIX, un referent comú en un temps i espai determinats. Són el paradigma d’allò comú que és dóna en tot el món occidental. Per dir-ho d’alguna manera, no trobarem una forma més internacional i més comuna que la tipogràfica –n’és un exemple una Times–, ni tampoc un llenguatge més comú –pensem en les narracions gràfiques d’un Willem Bush– o una tècnica més comuna –la xilografia, posem per cas. Aquest canvi de paràmetres, de concepció de l’individu i del seu entorn, tant en la imatge com en l’imaginari, es dóna en el procés de canvi entre l’artesania gràfica i la indústria, en el període que anomenarem de la manufactura, i resta com a document en les revistes d’aquesta època anomenades genèricament il•lustracions. La cosmovisió, la nova concepció del món que deixa enrera l’antic règim visual i que va gestant-se en l’època de la Il•lustració francesa i del seu referent icònic, l’Enciclopèdia, obre el camí a nous espectacles i espectadors, a noves lectures i lectors, a una nova ciutadania; és en definitiva, la gran convulsió de les arts i la proclamació de la mort de l’antic sistema, el de les arts acadèmiques. Així, en l’imaginari col•lectiu tindrem la presència de l’espectador, activa, però indirecta, com a consumidor. El pensament liberal havia dut l’art, en totes les seves expressions, a ser un producte de mercat, subjecte al gust de l’usuari, a l’èxit o al fracàs. El ciutadà serà, doncs, jutge de la bondat del producte, fent-lo rendible econòmicament, per exemple. Aquest individu amb capacitat de decisió però amb forma de consumidor fa la seva entrada triomfal en el món de l’art, en el món que serà moda, gust o tendència. Aquesta entrada i l’entrada d’altres actors, com el galerista, el col•leccionista, el crític, el pensador de la bellesa, l’esteta, el productor, l’inversor, etc., aniran conformant el nou sistema de les arts, en què, òbviament, l’art haurà mort com a producte del sistema de l’antic règim. De tal manera aquesta transformació de l’art –no la seva pràctica o el seus ideals intrínsecs– serà pública, que tothom podrà gaudir, gratuïtament, de l’espectacle convuls de la seva presència. Tothom podrà ser espectador i usuari de la revolució perpètua que anomenem avantguardes, que anomenem moda, que anomenem gust.