Coreferència: Teoria, anotació, resolució i avaluació

• Autores: Marta Recasens Potau
• Directores de la Tesis: Eduard Hovy (dir. tes.), María Antonia Martí Antonín (dir. tes.)
• Lectura: En la Universitat de Barcelona ( España ) en 2010
• Idioma: catalán
• Tribunal Calificador de la Tesis: Massimo Poesio (presid.), Mariona Taulé Delor (secret.), Costanza Navarretta (voc.)
• Materias:
  • Lingüística
    • Lingüística aplicada
      • Lingüística informatizada
    • Teoría lingüística
    • Lingüística sincrónica
      • Semántica
• Enlaces
  • Tesis en acceso abierto en:  TDX  Dipòsit Digital de la UB 
• Resumen

  • Les relacions de coreferència s'estableixen entre expressions lingüístiques que es refereixen a una mateixa persona, objecte o esdeveniment. Resoldre-les és una part integral de la comprensió del discurs ja que permet als usuaris de la llengua connectar les parts del discurs que contenen informació sobre una mateixa entitat. En conseqüència, la resolució de la coreferència ha estat un focus d'atenció destacat del processament del llenguatge natural, on té una tasca pròpia. Tanmateix, malgrat la gran quantitat de recerca existent, els resultats dels sistemes actuals de resolució de la coreferència no han assolit un nivell satisfactori.La tesi es divideix en dos grans blocs. En el primer, examino tres aspectes diferents però estretament relacionats de la tasca de resolució de la coreferència: (i) l'anotació de relacions de coreferència en grans corpus electrònics, (ii) el desenvolupament de sistemes de resolució de la coreferència basats en aprenentatge automàtic i (iii) la qualificació i avaluació dels sistemes de coreferència. En el transcurs d'aquesta investigació, es fa evident que la tasca de coreferència presenta una sèrie de problemes de base que constitueixen veritables obstacles per a la seva correcta resolució. Per això, la meva aportació principal és una anàlisi crítica i alhora constructiva de diferents aspectes de la tasca de coreferència que finalment condueix, en el segon bloc de la tesi, al replantejament del concepte mateix de "coreferència". En primer lloc, l'anotació amb coreferència dels corpus AnCora del castellà i el català posa al descobert que el concepte de "referencialitat" no està clarament delimitat i que algunes relacions observades en dades d'ús real no encaixen dins la visió de la coreferència entesa en termes dicotòmics. Això dificulta assolir un alt grau d'acord entre els anotadors d'aquesta tasca.En segon lloc, els experiments realitzats sobre la contribució de més de quaranta-cinc trets d'aprenentage automàtic a la resolució de la coreferència mostren que és més petita que l'esperada. La interacció complexa que es dóna entre els diversos factors així com el fet que el coneixement pragmàtic i del món no es deixa representar sistemàticament en forma de trets d'aprenentatge de parells de mencions són indicadors que la manera en què actualment s'aplica l'aprenentatge automàtic pot no ser especialment idònia per a la tasca. Per això, considero que el millor model per adreçar el problema de la coreferència correspon als sistemes basats en entitats com CISTELL, que permet no només emmagatzemar informació de "dins" del text sinó també recollir coneixement general i del món de "fora" del text.En tercer lloc, es demostra l'existència de diversos factors que qüestionen la manera en què actualment s'avaluen els sistemes de resolució de la coreferència. Es tracta de variacions en la definició de la tasca, l'extracció de mencions a partir de l'estàndard de referència o predites automàticament, i el desacord entre els rànquings de sistemes donats per les mètriques d'avaluació més utilitzades (MUC, B3, CEAF). La desigualtat entre el nombre d'entitats unàries i el nombre d'entitats de múltiples mencions explica el biaix de les mesures o bé cap a un dèficit o bé cap a un excés de "clusters". La mesura BLANC que proposo, una implementació modificada de l'índex de Rand, corregeix aquest desequilibri.Finalment, la segona part de la tesi arriba a la conclusió que l'abandó de la visió tradicional i dicotòmica de la coreferència és el primer pas per anar més enllà de l'estat de l'art. Amb aquest objectiu s'introdueix la noció de "quasi-identitat" i s'ubica en un model de la coreferència entesa com a contínuum. Es postulen tres operacions de categorització -l'especificació, el reenfocament i la neutralització- que regeixen els canvis de granularitat que les entitats discursives experimenten a mesura que avança el discurs.