Role of the spleen in Plasmodium vivax: a reticulocyte-prone non-lethal malaria
- Autores: Mireia Ferrer Almirall
- Directores de la Tesis: Hernando del Portillo Obando (dir. tes.)
- Lectura: En la Universitat de Barcelona ( España ) en 2012
- Idioma: inglés
- Tribunal Calificador de la Tesis: Pedro Luis Alonso Fernandez (presid.), Robert Ménard (secret.), José Manuel Bautista Santa Cruz (voc.)
- Materias:
- Enlaces
- Tesis en acceso abierto en: TDX
- Resumen
“Plasmodium vivax” és el paràsit causant de malària humana amb més àmplia distribució i és responsable cada any de 100-300 milions de casos clinics, incloent algunes manifestacions severes i mort. P. vivax envaeix principalment reticulòcits I és àmpliament acceptat que els reticulòcits infectats no citoadhereixen en els capil•lars d'òrgans interns, tenint un pas obligat per la melsa. Es desconeix com P. vivax escapa del pas per la melsa, el nostre major òrgan limfoide, i evita així ser fagocitat. La nostra hipòtesi postula que aquest paràsit indueix la formació de cèl•lules de barrera a la melsa, on reticulòcits infectats citoadhereixen de manera específica per protegir-se de l’atac dels macròfags. Per avançar en aquesta hipòtesi, hem utilitzat el model murí de malària en ratolins Balb/c infectats amb una soca noletal que infecta principalment reticulòcits, P. yoelii 17X, semblant a P. vivax, i una soca letal amb tropisme per normòcits, P. yoelii 17XL, semblant a P. falciparum. Per investigar la funció i l’estructura de la melsa en la malària, així com les característiques dinàmiques dels processos impulsats pel paràsit, hem implementat la microscòpia intravital i la ressonància magnètica de la melsa del ratolí en infeccions experimentals. Notablement, hem observat major acumulació de paràsits, motilitat reduïda, pèrdua de direccionalitat, augment en el temps de residència i ressonància magnètica alterada només a la melsa dels ratolins infectats amb 17X. D'altra banda, aquestes diferències s’han associat amb la formació d'una barrera d'origen fibroblàstic induïda en la polpa vermella de les melses de ratolins infectats amb la soca no-letal, acompanyada d'evasió dels macròfags de la polpa vermella i adherència dels glòbuls vermells infectats a la barrera. A més, hem confirmat l'adhesió de reticulòcits infectats per P. vivax de pacients humans a crioseccions de melsa humana i explorat el paper de les proteïnes Vir en aquesta adhesió. Les nostres dades suggereixen que en la malària no-letal el pas per la melsa és diferent del que es coneix en altres espècies de Plasmodium i obren noves vies per a estudis funcionals i estructurals d'aquest òrgan limfoide en la malària.
