Resumen de La musaranya comuna, Crocidura russula (Hermann, 1780), com a bioindicador en estudis ecotoxicologics
En aquesta memòria de tesi es detalla la quantificació de biomarcadors d’exposició (acumulació de Pb, Hg, Cd, Tl, Fe, Mg, Zn, Cu, Mn, Mo, Co, Ni, Cr, Sr, Ba i B a teixits tous i durs) i d’efecte (morfometria, hematologia, activitat enzimàtica, genotoxicitat i histopatologia) en un total de 243 exemplars de musaranya comuna, Crocidura russula (Hermann, 1780). En el present estudi, es va tenir en compte la importància de l’edat i el sexe en els paràmetres quantificats ja que són dos factors biòtics que expliquen part de la variabilitat observada. Les zones d’estudi van ser 4 zones contaminades i 4 zones de referència triades per la seva importància tant mediambiental (6 de les 8 zones estudiades tenen estatus de protecció parcial o total) com d’interès per la societat: l’abocador de Garraf, el més gran de la península Ibèrica, la mina abandonada d’Aljustrel a la zona portuguesa de la faixa piritosa ibèrica, el Parc Nacional de Doñana afectat pel vessament de la mina de pirita d’Aznalcóllar, situada a la part espanyola de la faixa piritosa ibèrica i el Delta de l’Ebre afectat diverses activitats humanes incloent caça, industria i residus domèstics. Dels exemplars analitzats, 138 van ser capturats pròpiament per estudis ecotoxicològics a 3 de les zones contaminades (Garraf, Aljustrel i Doñana) i 105 eren mostres de col•lecció procedents d’altres estudis ecològics (Delta de l’Ebre). Especialment en les zones contaminades estudiades, es van observar marcades diferències en la bioacumulació entre elements essencials i no essencials per diferències en biodisponibilitat, toxicitat, i capacitat de transferència i biomagnificació al llarg de les cadenes tròfiques entre ambdós grups d'elements. Els majors augments detectats als teixits de les musaranyes de les zones contaminades es van donar entre els metalls pesants no essencials (Pb, Cd, Hg, Tl i Ni), els nivells tissulars dels quals no estan metabòlicament regulats a mamífers, donant com a resultat alts increments a teixits durs i tous quan augmenta la biodisponibilitat al medi ambient. Dels elements quantificats només Pb, Hg, Cd, i, possiblement Tl, Ni, B, Ba i Sr, van acumular-se fins a nivells que poden ser tòxics en mamífers. Ja que hi ha escassa informació sobre com afecta l’exposició crònica a les poblacions naturals d’insectívors, les dades conjuntes dels biomarcadors d’efecte obtingudes serveixen com valors de referència per a l’espècie i poden contribuir a estimar els efectes tòxics sobre els organismes. Es van detectar disminucions en la massa corporal i l'activitat de GST, i increments de massa i patologies atribuïbles a la contaminació a fetge i ronyó i freqüència de micronuclis en les musaranyes de les zones contaminades. Dels dos factors biòtics estudiats, l'edat va ser el més important ja que 10 dels elements, amb especial rellevància en el cas del Cd, van presentar patrons d’acumulació diferencials entre joves i adults. Per contra, mascles i femelles de musaranya comuna només van presentar petites diferències en l'acumulació de Pb, Hg, Ni, Mo, Mn, Co i Fe. Com amb els marcadors d’exposició, la rellevància de edat en els biomarcadors d’efecte va ser també major que la del sexe per explicar la variabilitat observada. L’ús de diversos biomarcadors d’exposició d’efecte permeten d’una banda obtenir una millor idea del conjunt d'efectes tòxics de la contaminació sobre el normal desenvolupament dels sistemes biològics, així com indiquen la idoneïtat de la musaranya comuna com a bioindicador de contaminació ambiental especialment per l’avaluació de risc ambiental a zones protegides i per les poblacions humanes.
