Teoria i praxi de la llengua literària en Carles Riba

• Autores: Isabel Turull
• Directores de la Tesis: Víctor Martínez-Gil (dir. tes.)
• Lectura: En la Universitat Autònoma de Barcelona ( España ) en 2014
• Idioma: catalán
• Tribunal Calificador de la Tesis: Lluís Quintana i Trias (presid.), Jaume Subirana (secret.), Stefano Asperti (voc.)
• Materias:
  • Historia
    • Ciencias auxiliares de la historia
      • Filología
  • Lingüística
    • Lingüística aplicada
      • Lengua y literatura
• Enlaces
  • Tesis en acceso abierto en:  TESEO  DDD 
• Resumen

  • Carles Riba és encara avui, més de cinquanta anys després de la seva mort, un dels autors més citats no només en el camp de la literatura o de la crítica literària, sinó també de la lingüística catalana. D'aquí l'interès d'un estudi que pogués determinar per una banda la seva formació teòrica i per l'altra la seva acció pràctica en aquest camp. Cal deixar clar que les teories lingüístiques de Riba no apareixen de manera completa i articulada en un sol text, però sí que les podem resseguir en els diversos escrits publicats fins a la seva mort el 1959. Per aquest motiu, la primera part del nostre treball, després d'una introducció que pretén col·locar Riba dins el context dels corrents lingüístics europeus, consisteix en una visió panoràmica de les idees presents dins els diversos reculls d'articles: Escolis i altres articles (1921), Els Marges (1927), Per comprendre (1937), ... més els poemes (1957), i també en alguns altres textos especialment rellevants. Aquesta primera part acaba amb la presentació d'algunes de les polèmiques en què la figura pública de Riba es va trobar implicada com a lingüista: hi analitzem en particular el seu paper al moment de la segona edició del diccionari de Fabra el 1954, i el ressò que tindrà el pròleg que va escriure en aquella ocasió. Joan Coromines interpreta aquest pròleg com un atac del poeta envers la figura del lingüista Fabra, basant-se sobretot en la comparació negativa que Riba hi fa d'aquest amb l"honnête homme": en el nostre estudi redimensionem aquesta consideració mitjançant l'anàlisi del valor semàntic d'aquest terme que pertany a la cultura francesa del segle XVII. La segona part de la recerca consisteix en una anàlisi estrictament lingüística de tres textos de Carles Riba, triats entre les seves obres per a infants: Guillot, bandoler, "Joan Feréstec" i "Joan Dropo". Els criteris seguits per a aquesta tria són en primer lloc la llengua volgudament simple que Riba pretén usar en els seus contes i que mostren, doncs, quins són per a ell els aspectes irrenunciables de la qualitat lingüística i en segon lloc l'existència de diverses edicions d'aquests textos publicades amb la supervisió de l'autor. L'anàlisi filològica de les tres versions de "Joan Feréstec", del 1918, del 1928 i del 1953, i la comparació per una banda amb l'única versió de Guillot, bandoler, del 1918, i de l'altra amb "Joan Dropo", del qual tenim les versions de 1928 i de 1953, ens ha permès mostrar la fotografia del llenguatge ribià simple en tres moments distints, des dels inicis en què segueix fidelment les indicacions de Fabra, a la difícil situació de la postguerra.