Eficàcia deIs desinfectants de I'aigua sobre Legionel.la spp. i les seves amebes hostes = Efficiency of water disinfectants against Legionella spp. and their amoeba hosts
- Autores: Silvia Cervero Aragó
- Directores de la Tesis: R. Araujo (dir. tes.)
- Lectura: En la Universitat de Barcelona ( España ) en 2013
- Idioma: catalán
- Tribunal Calificador de la Tesis: Joan Jofre Torroella (presid.), Jordi Dellunde Fulladosa (secret.), Julia Walochnik (voc.)
- Materias:
- Enlaces
- Tesis en acceso abierto en: TDX Dipòsit Digital de la UB
- Resumen
Les infeccions causades per Legionella són un greu problema de salut pública al nostre país. La majoria de casos esporàdics i de brots epidèmics es relacionen amb aigües de consum que han estat sotmeses a un o més processos de desinfecció. Tot i això, Legionella spp. no només és capaç de sobreviure a aquests tractaments sinó que es multiplica al llarg dels sistemes de distribució convertint-se en un risc ambiental. Els principals factors que afavoreixen la supervivència i multiplicació de Legionella als sistemes d’aigua resideixen en la pròpia biologia del bacteri, que ha demostrat en moltes ocasions ser resistent a condicions físico-químiques extremes, així com les interrelacions que estableix amb altres microorganismes com els protozous, amb els que comparteix hàbitat. Els protozous, i en concret les amebes de vida lliure dels gèneres Acanthamoeba o Hartmannella s’han descrit en els últims anys com habitants freqüents dels sistemes de distribució d’aigua. Aquestes sobreviuen a condicions adverses mitjançant la formació d’estructures de resistència anomenades cists. La font nutricional de les amebes són els bacteris els qual fagocita i digereix. Tot i això, alguns d’aquests bacteris han desenvolupat estratègies per sobreviure la digestió amebiana i no sols això sinó que com en el cas de Legionella, poden fins i tot aprofitar els resursos cèl•lula hoste per multiplicar-se. A més, en estat endosimbiont Legionella queda protegida de l’efecte de desinfectants fet que podria originar una ràpida recolonització dels sistemes d’aigua un cop acabats els tractaments de desinfecció. Tres dels desinfectants més utilitzats a nivell europeu per tractar l’aigua de consum són el clor, la temperatura i la radiació UV. Tot i que el seu ús està regulat en nombroses normatives estatals, aquestes s’apliquen sense tenir en compte les amebes de vida lliure i les interrelacions que aquestes poden tenir amb altres microorganismes. L’objectiu principal d’aquest treball va ser estudiar l’eficàcia d’aquests tres desinfectants de l’aigua aplicant les mateixes condicions d’estudi sobre Legionella spp.; amebes de vida lliure en els dos estats de vida, trofozoïts i cists; i sobre els simbionts que estableixen Legionella i Acanthamoeba. En primer lloc es van obtenir soques de Legionella spp., i amebes de vida lliure de diferents orígens, tant ambientals com de col•lecció i es van optimitzar els protocols de cultiu dels diferents microorganismes, especialment pel que fa a les amebes. A continuació es van posar a punt mètodes quantitatius que ens permetessin comparar la viabilitat cel•lular després de cada tractament amb els tres desinfectants. I es van establir les condicions d’assaig per a cada un dels desinfectants. Finalment es van establir co-cultius per observar si l’associació entre Legionella i Acanthamoeba modificava d’alguna manera l’eficàcia dels desinfectant envers aquests dos microorganismes. La formació de co-cultius i el seu monitoreig mitjançant la tècnica del FISH ens va permetre observar com la soca de Legionella passava d’un estat plactònic a un estat d’emdosimbiont a l’interior dels trofozoïts. Analitzant la susceptibilitat de les diferents soques de Legionella, d’amebes de vida lliure, tan en estat de trofozoït com de cist, així com de Legionella com a endosimbiont d’Acanthamoeba per cadascun dels tractaments aplicats, es van proposar diferents models per descriure’n la cinètica d’inactivació. A partir d’aquí els resultats obtinguts es van comparar amb altres estudis publicats i se’n van extreure unes conclusions finals. Els resultats mostraren que clor, temperatura i radiació UV tenen un efecte desinfectant diferent pel que fa a les diferents soques de Legionella i amebes de vida lliure. Les diferències observades entre els diferents tractaments poden ser atribuïbles a la concentració de desinfectant, el temps d’exposició i a les diferències intrínseques de cada soca per cada microorganisme utilitzat. Pel que fa a la susceptibilitat de les amebes, trofozoïts i cists es van comportar de maneres diferents, sent els trofozoïts més sensibles que els cists. Finalment, L. pneumophila va resultar ser més resistent als tractaments amb desinfectants aplicats associada a trofozoïts d’Acanthamoeba en comparació amb el bacteri en condicions axèniques. Per tant, a l’hora d’aplicar tractaments de desinfecció, cal tenir en compte la complexa ecologia de Legionella com a endosimbiont d’amebes perquè aquests siguin eficaços i evitar així processos de recolonització.
