Resumen de Efecte de les mamografies sobre les cèl·lules epitelials mamàries humanes
Laia Hernández García
Des de la preocupació envers els riscos derivats dels programes de cribratge mamogràfic en la població i la impossibilitat d'analitzar-los de manera completa a partir d'estudis epidemiològics, es va analitzar la capacitat de les cèl·lules epitelials mamàries humanes de fer front als trencaments de cadena doble induïts pel mamògraf. Els resultats mostren que després de rebre una dosi de raigs X de 20 mGy, equivalent a la dosi estàndard rebuda per la superfície de la mama en una exploració mamogràfica, les cèl·lules epitelials mamàries (HMECs) envellides in vitro presenten un nombre major de trencaments de cadena doble (DSBs) que les cèl·lules més joves. Els nostres estudis apunten a una resposta ineficient del dany en les cèl·lules envellides a causa d'una mobilització incompleta i endarrerida de les proteïnes de reparació en els punts de trencament. Aquesta resposta ineficient es tradueix en un retard important en la reparació dels trencaments de cadena doble en les cèl·lules de population doublings (PD) més avançats, que dóna lloc a un augment de la inestabilitat genètica. Mitjançant la posta a punt d'una tècnica automatitzada i molt sensible de seguiment de la fosforilació de H2AX, un dels primers esdeveniments que tenen lloc en la senyalització dels DSBs, es va poder determinar també l'eficiència de la resposta al dany en cèl·lules BPECs de diferents donants transduïdes amb hTERT. Aquest segon estudi va permetre establir, tot i que de manera molt preliminar, que la lentitud en la reparació dels DSBs, no només apareixia a mesura que augmentaven el nombre de passes en cultiu, com havíem vist en les HMECs, sinó que també augmentava amb l'edat de la donant. Per l'establiment d'aquesta tècnica es va tenir en compte la rellevància de la fase del cicle cel·lular en el recompte dels foci de gamma-H2AX deguda als canvis en el patró de marcatge de la histona al llarg d'aquest. Un cop avaluades les cinètiques d'aparició i desaparició de foci d'histona fosforilada, tant en HMECs com en BPECs es va observar que la re-expressió de la telomerasa i el conseqüent allargament dels telòmers no evitava que les cèl·lules presentessin una DDR (DNA Damage Response) alentida a PDs avançats. Aquests resultats ens va conduir a realitzar una revisió exhaustiva de la bibliografia per explorar quins factors, a banda de l'escurçament telomèric, podrien jugar un paper important en la relació entre envelliment i radiosensibilitat. Entre aquests, s'ha vist que l'estrès oxidatiu que pateixen les cèl·lules amb l'envelliment té un paper molt rellevant, tant pel seu rol com a agent nociu i generador de trencaments en el DNA com en relació a l'oxidació que té lloc en altres estructures cel·lulars. Per altra banda, també tenen lloc un seguit de canvis en l'organització nuclear relacionats amb l'envelliment, com la reestructuració de la heterocromatina, la pèrdua de funcionalitat de la lamina A o la manca d'integritat dels porus nuclears. En la revisió es va fer molta incidència en les relacions entre aquests canvis en l'organització nuclear i el detriment de la DDR observat en varis estudis i en el nostre. La conclusió més destacada és que s'observa una relació multifactorial entre la radiosensibilitat i l'edat. Fent palès des de diferents assajos que la capacitat de les cèl·lules de fer front al dany en el DNA es veu reduïda amb l'envelliment i que aquesta reducció podria contribuir a explicar l'augment dels riscos carcinogènics de l'exposició a radiacions en edats més avançades revelats pels estudis epidemiològics. Davant d'un augment en l'esperança de vida es fa cada cop més necessari tenir en compte l'envelliment alhora d'establir polítiques de radioprotecció.
