Resumen de Elles prenen la paraula. Recuperació crítica i transmissió a les aules de les escriptores valencianes de postguerra: una perspectiva des de l'educació literària
Elles prenen la paraula. Recuperació crítica i transmissió a les aules de les escriptores valencianes durant el franquisme: una perspectiva des de l'Educació Literària sorgeix de la necessitat de recuperar obres i autores valencianes i un afany per reconciliar-se amb elles. Encara que no ho semble, o que semble una obvietat, d'escriptores valencianes n'hi ha hagut, al llarg de la història, i si ara mateix no funcionen com a referents literaris col·lectius és perquè se'ls ha negat la possibilitat de ser reconegudes com a part integrant del patrimoni cultural valencià, ja que, com afirma Lluís Alpera (2004:37) l'estudi del llegat literari femení al País Valencià: ¿és un dels temes que reclamen una urgència que els crítics i professionals de la literatura van ajornant sine die. Per ignorància, per menyspreu o per peresa. O potser perquè deixen els homes que aquest col¿lectiu siga estudiat per alguna representant de les mateixes escriptores ¿ creadores o crítiques literàries ¿ com és pràctica generalitzada en qualsevol literatura¿. La hipòtesi de treball sobre la qual se sustenta aquesta tesi es podria formular de la següent manera: la invisibilitat quasi total de les escriptores vinculades a les comarques valencianes durant el franquisme no és conseqüència de l'absència d'autores o d'obres dins d'aquestes coordenades espacials i temporals, sinó que està relacionada amb la minorització quantitativa i qualitativa a què s'ha sotmès tant la figura com el quefer literari d'aquelles dones. Es fa ús d'un terme específic de la Sociolingüística, com és ¿minorització¿, dins de l'àmbit de la Història de la Literatura per la utilitat conceptual que aquesta transposició presenta: de la mateixa manera que una situació de diglòssia està causada per factors aliens tant a les capacitats intrínseques de la llengua minoritzada, també la literatura d'autora es pot veure ¿ i s'ha vist ¿ sotmesa a un estatus d'inferioritat a partir d'unes variables no necessàriament lligades a una qualitat inferior o a un menor volum quantitatiu. Així doncs, que una llengua o part d'una literatura siguen considerades prescindibles depèn, principalment, de les actituds que mantinguen al respecte tant els poders fàctics com el conjunt de la col·lectivitat afectada. Per tal de verificar aquesta hipòtesi de partida, es proposa un doble acostament, literari i vital, a les escriptores valencianes durant els anys de dictadura franquista, les quals, tot i no formar cap grup cohesionat, comparteixen, si més no, quatre característiques bàsiques: 1) el fet de ser dones i no amagar-ho ¿ no s'han trobat indicis d¿ús de pseudònims masculins ¿; 2) la tria del català com a vehicle d¿expressió creativa, encara que el seu ús no sempre serà exclusiu; 3) el fet d'haver nascut abans de 1936, tot i que escriviren i publicaren la major part de la seua obra entre 1940 i 1976. I, 4) la seua vinculació al territori valencià. Parlarem, doncs, de vuit autores: Anna Rebeca Mezquita Almer (Onda, 1890- San Cristóbal de la Laguna, Tenerife, 1970), Maria Ibars i Ibars (Dènia, 1892 - València, 1965), Matilde Llòria (Almansa, 1912- València, 2002), Beatriu Civera (València 1914- 1995), Sofia Salvador (Benassal, 1925-1995), Maria Beneyto i Cuñat (València, 1925-2011), Carmelina Sánchez-Cutillas (Madrid 1927 ¿ València 2009) i Maria Mulet (Albalat de la Ribera, 1930-1982). Els límits d'aquest treball es justifiquen, d'una banda, perquè s'assumeix que la categoria de gènere és útil per a l¿anàlisi històrica (SCOTT, 1990), ja que permet aportar informacions i anàlisis que enriqueixen i matisen la percepció de la tradició literària catalana en general i per això es focalitza en les trajectòries femenines. D'altra banda, perquè el fet de centrar-se en l'obra en català respon a la situació de persecució que va patir aquesta llengua durant el franquisme, amb el conseqüent agreujament de la disglòssia que ja aleshores existia. La decisió de utilitzar-la com a vehicle d'expressió per part de les escriptores implicava, doncs, una sèrie de problemàtiques específiques que s'analitzen. Els talls cronològics responen a dues raons: la primera és de caràcter quantitatiu, ja que, segons apunten els estudis realitzats fins ara, aquesta serà la primera vegada en la història literària valenciana que ens trobarem amb una densitat tan alta d¿obres en català produïdes per dones. La segona raó, qualitativa, té a veure amb el fet que totes aquestes escriptores van conèixer de primera mà la realitat immediatament anterior al cop d'estat de 1936, és a dir, van ser dones, o xiquetes, que va conèixer i gaudir de l'estatus de dones ciutadanes i que, a partir d'això, decideixen fer-se escriptores. Aquest factor és clau en aquest treball, ja que influeix tant als continguts de les seues obres, com allò relacionat amb els seus afers en tant que activistes culturals per la defensa i la dignificació de la llengua i la cultura d'aquest espai geogràfic. El treball s'estructura en quatre parts; en la primera, s'explicita l'existència d'una genealogia literària femenina valenciana i s'hi vertebra una primera aproximació que té en compte, si més no, quatre aspectes: les escriptores que les integren, la situació d'invisibilitat en què es troben actualment, els factors que han provocat i alimentat aquesta situació i algunes propostes teòriques i pràctiques per superar-la. Es posa en evidència, doncs, el caràcter discrecional dels discursos filosòfics, historiogràfics, crítics, filològics o pedagògics sustentats en la interpretació androcèntrica de la cultura literària, els quals justifiquen la discriminació de les aportacions literàries femenines a partir d'arguments extraliteraris. A més, demostra que les escriptores valencianes durant el franquisme, tot i les seues especificitats individuals i col·lectives, formen part d'una continuïtat, d'unes genealogies, que poden ser observades, també, en clau femenina, i que, per això mateix, no representen en cap cas una realitat aïllada ni una excepció. Seguidament, es proposa un acostament biogràfic específic a aquestes autores i s'analitza la seua presència o absència dins les obres de referència de la crítica i la historiografia literàries catalanes; el resultats d'aquest buidatge posen en relleu certa manca de voluntat, dins la tradició acadèmica catalana, a l'hora de desenvolupar mètodes, perspectives i discursos que qüestionen l'arbitrarietat de la discriminació deles autores, i d'estratègies que permeten superar-la en favor d'una major democratització del coneixement. Finalment, s'examina l'adequació d'aplicar a les novel·les d'aquestes autores els conceptes Femenine, Feminist i Female proposats per Elaine Showalter (1977) (SHOWALTER, 1977), tot contrastant les interpretacions d'aquesta obra que se n'han fet des de la crítica catalana. La segona part contextualitza la dimensió pública de les escriptores valencianes, tot analitzant tres aspectes rellevants: en primer lloc, el procés d'implantació del discurs sobre l'ideal franquista de dona valenciana, estretament lligat a una imatge folkloritzada de la tradició pròpia, i s''hi posa en relleu que aquestes autores van presentar una clara resistència a aquest discurs. En segon lloc, s'esbrina com van fer sentir la seua veu públicament tot servint-se de la premsa escrita i participant tant amb els mitjans de massa com amb els de tirada limitada o, fins i tot, clandestins. Finalment, s'observen els expedients de censura que van generar les seues obres i se n'analitzen les conseqüències. La tria del col·lectiu femení com a eix transversal per a l'observació dels anys de dictadura franquista, posa en relleu una sèrie d'elements fins ara molt poc estudiats dins l'àmbit territorial valencià, com ara el paper cabdal de les dones de dretes a l'hora d'implantar les idees i les pràctiques establertes pel règim, o l'efecte assimilador que van tindre sobre les dones valencianes la folklorització que va patir la cultura valenciana a partir de 1939, la qual queda exemplificada, en part, per la instrumentalització que se'n va fer de les festes falleres, i concretament, de la figura de les dones falleres. D'altra banda, es dedica un capítol a catalogar la seua producció literària, tot tenint en compte les crítiques i els estudis que han generat al seu voltant; això permet fer un balanç força ajustat tant de l¿aportació quantitativa que les autores estudiades han fet a la història de la literatura catalana, com de l¿abast que els seus treballs han tingut al llarg del temps. En aquest sentit s'hi proposa una anàlisi específica de l'obra Matèria de Bretanya (1975), de Carmelina Sánchez-Cutillas, la qual ha tingut un procés de recepció força complex, ja que tot i ser una obra molt venuda, ha rebut molt poca atenció per part de la crítica especialitzada. La tercera part se centra en l'anàlisi literària de tres novel·les de Beatriu Civera Entre el cel i la terra (1956), Una dona com una altra (1961) i Liberata (inèdita), i en l'única en català que va escriure Maria Beneyto, La dona forta (1967). Tot i que s'hi tenen en compte les lectures d'aquestes obres que han proposat altres altres especialistes, també s'hi ofereixen alternatives interpretatives; així doncs, s'examinen tant els aspectes formals i estructurals de les obres com els continguts, i s'explicita la novetat que significa, dins la tradició novel·lística valenciana, l'abundància de personatges femenins que presenten aquestes obres. Aquest fet implicarà que les autores facen servir tant la veu narrativa com els personatges per introduir temàtiques referides a les dones inèdites fins aleshores, i que desenvolupen discursos des de punts de vista i sensibilitats marcadament femenines i relacionades amb el context social, cultural i polític. L'anàlisi apunta que les novel·les de Maria Beneyto i de Beatriu Civera traspuen el desig de sustentar el llegat ideològic heretat dels anys de la Segona República per tal de qüestionar-lo, actualitzar-lo i transferir-lo a les seues contemporànies a través d'un procés de ficcionalització. Lluny de tractar-se de novel·les pamfletàries i unívoques, la polifonia és el tret més característic d'aquestes obres, que intenten plantejar els conflictes sense amagar-ne la complexitat que els és implícita: en comptes de donar respostes taxatives, ideològiques o morals, els personatges fracassen sense remei, bé perquè intenten adaptar-se al discurs únic propi de l'època, bé perquè intenten revoltar-se contra ell. Tots aquest factors ajuden a posar en relleu l'esforç de democratització que duen a terme aquestes autores, i a més a més s'afirma que, tot i no ser les úniques que escriuen novel·les durant el franquisme, sí que mostren una fidelitat, inusual aleshores envers la prosa, la qual cosa duu a concloure que la seua voluntat d'esdevenir narradores ¿professionals¿, amb tota la gama d'implicacions que les circumstàncies permetien, permet considerar-les pioneres dins la tradició literària valenciana. Finalment, la quarta part analitza la invisibilitat, parcial o total, de les escriptores valencianes a les aules preuniversitàries. Així, s'examinen, d'una banda, els currículums oficials d'ensenyament i, de l'altra, nombrosos manuals de l'assignatura de Valencià, tot focalitzant l'atenció en els continguts corresponents al bloc específic d'educació literària. S'ha mantingut tant la perspectiva diacrònica, per tal d'observar una possible evolució de la situació entre el 1983 (any d'aprovació de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià) i l'actualitat, com sincrònica, per observar la situació present. Així, es demostra la ínfima presència de dones als manuals de Valencià: el 94,2% dels personatges que hi apareixen són masculins, mentre que només el 5,71% són femenins; això significa un total de dinou dones, d'entre les quals quinze són escriptores i dues d'elles, Carmelina Sánchez-Cutillas i Maria Beneyto, formen part de l'objecte d'estudi d'aquest treball. En observar les obres d'autora que s'esmenten en aquest mateix bloc, només n'hi ha quinze, dues de les quals corresponen a les escriptores que acabem d'esmentar. Seguidament, s'analitzen les possibilitats que presenta el projecte coeducatiu com a eina vàlida per contribuir a fer visibles les genealogies femenines literàries i, tot seguit, es proposen dues estratègies (un projecte d'exposició museística titulat ¿Dona, literatura i compromís: les escriptores valencianes durant el franquisme¿ i dues unitats didàctiques sobre aquestes escriptores, dissenyades per al primer i segon cicle de l'Educació Secundària Obligatòria) que ajuden a fer accessibles al conjunt de la població les informacions acumulades en els capítols anteriors.
