Diabetis mellitus tipus 1 i rigidesa arterial: avaluació no invasiva i mecanismes fisiopatològics implicats

• Autores: Gemma Llauradó Cabot
• Directores de la Tesis: José Miguel González-Clemente (dir. tes.), Rafael Simó Canonge (dir. tes.), Carme Vilardell Vila (dir. tes.)
• Lectura: En la Universitat Autònoma de Barcelona ( España ) en 2013
• Idioma: catalán
• Tribunal Calificador de la Tesis: Joan Genescà Ferrer (presid.), Ana Megía Colet (secret.), Manuel Pérez Maraver (voc.)
• Materias:
  • Ciencias médicas
    • Medicina interna
      • Endocrinología
    • Patología
      • Patología cardiovascular
• Enlaces
  • Tesis en acceso abierto en:  TDX  DDD 
• Resumen

  • Introducció: La diabetis tipus 1 (DM1) es caracteritza per un procés d'arteriosclerosi accelerat, sent la malaltia coronària la seva primera causa de mort. Aquest augment del risc cardiovascular no s'explica completament pels factors de risc clàssics. Per aquest motiu, en els últims anys, s'han descrit una sèrie de possibles nous factors de risc cardiovascular, coneguts com a "no clàssics", com la inflamació sistèmica de baix grau (ISBG) o la disfunció endotelial. La rigidesa arterial (RA) central es considera un signe d’arteriosclerosi preclínica. En diverses poblacions, l’estudi de la RA mitjançant la velocitat de l'ona del pols aòrtica (VOPa) (gold standard) ha demostrat aportar informació addicional als factors de risc clàssics en la predicció d’episodis cardiovasculars. Tot i que la determinació de la VOPa és relativament senzilla, existeixen pocs estudis realitzats en la DM1. A més a més, els mecanismes fisiopatològics implicats en la seva aparició no estan clarament establerts. Es creu que la RA es desenvoluparia a través d'una complexa interacció entre canvis estructurals (sobreproducció de col·lagen i disminució relativa d'elastina) i funcionals (vasoconstricció) que contribuirien a l’aparició d'aquesta. Objectius: Avaluar la RA central en un grup de persones amb DM1 i sense malaltia cardiovascular prèvia en comparació amb un grup controls sans, i avaluar els possibles mecanismes fisiopatològics implicats en el seu desenvolupament, centrant-nos en el paper de la ISBG i la disfunció endotelial. Mètodes: Estudi de casos i controls incloent un total de 136 individus, 68 casos i 68 controls, aparellats per edat i sexe i tots sense malaltia cardiovascular prèvia. L'anàlisi es va realitzar de forma estratificada per sexe. Es va avaluar la RA central mitjançant la mesura de la VOPa per tonometria d'aplanament. Addicionalment, es van determinar les concentracions sèriques dels marcadors d'ISBG (PCRus, IL-6, sR1TNF? i sR2TNF?, sTWEAK i sCD163) i es va realitzar l'avaluació de la disfunció endotelial mitjançant pletismografia arterial perifèrica i marcadors sèrics (ICAM-1, VCAM-1 i E-Selectina). Resultats: Els individus amb DM1 van presentar un increment de la VOPa en comparació amb els del grup control, diferències que es van mantenir estadísticament significatives després d'ajustar per la resta de factors de risc cardiovascular clàssics. Els homes amb DM1 van presentar un augment de les concentracions sèriques dels marcadors d'ISBG (PCRus, IL-6, sR1TNF? i sR2TNF?), increment que es va associar a l'augment de VOPa. Addicionalment, els pacients amb DM1 van presentar una disminució de les concentracions sèriques de sTWEAK i un augment de les concentracions de sCD163 (només en homes), tot i que cap dels dos marcadors es va associar a l'increment de RA després d'ajustar per la resta de factors de risc cardiovascular. Per últim, les dones amb DM1 van presentar més disfunció endotelial en comparació amb el grup control, no obstant aquest augment no es va associar a l'increment de RA. Conclusions: Els individus amb DM1 sense malaltia cardiovascular prèvia presenten un increment de la VOPa en comparació amb els controls sans, de forma independent de la resta de factors de risc cardiovascular clàssics. Els homes amb DM1 presenten un augment d'ISBG que està associat a l'increment de la VOPa. Les persones amb DM1 presenten una disminució de les concentracions sèriques de sTWEAK i un augment de les de CD163 (homes); no obstant, aquests dos marcadors no s'associen a l'increment de la VOPa en aquesta població. Les dones amb DM1 presenten més disfunció endotelial en comparació amb els controls, tot i que l'augment de disfunció endotelial no s'associa amb l'increment de la VOPa característic de la DM1.