Poliploïdia, filogènia i biogeografia en "Centaurea" L. Secció "Acrocentron" ("Cass".) DC

• Autores: Mònica Font i García
• Directores de la Tesis: Alfonso Susanna de la Serna (dir. tes.), Nuria García-Jacas (dir. tes.)
• Lectura: En la Universitat de Barcelona ( España ) en 2008
• Idioma: catalán
• Tribunal Calificador de la Tesis: Julia Mulero Briones (presid.), Ángel M. Romo Díez (secret.), Roser Vilatersana Lluch (voc.), Llorenç Sáez Gonyalons (voc.), Gabriel Blanca López (voc.)
• Materias:
  • Ciencias de la vida
    • Biología vegetal (botánica)
      • Genética vegetal
• Enlaces
  • Tesis en acceso abierto en:  TDX  Dipòsit Digital de la UB 
• Resumen

  • El grup Acrocentron s'ha anat classificant i estructurant de diferents maneres al llarg dels anys, però segons l'última definició del grup estaria format per Centaurea sect. Acrocentron, a més de dues seccions molt petites, Centaurea sect. Chamaecyanus i Centaurea sect. Stephanochilus. Aquest grup es caracteritza cariològicament per ser un grup amb un elevat número d'espècies poliploides.En aquest treball hem intentat establir l'origen de dues sèries poliploides dins d' Acrocentron , examinar els límits del grup i aclarir els centres de radiació i dispersió d' Acrocentron a partir de l'origen geogràfic del grup.Hem comprovat que el fenomen de la poliploïdia està condicionat per l'intens flux genètic existent entre les espècies ibèriques i les nord-africanes.Els estudis filogenètics i biogeogràfics assenyalen que el grup Acrocentron queda reduït a dues seccions (Centaurea sect. Chamaecyanus adoptaria el rang de subsecció dins de la sect. Acrocentron), de tota manera no és possible fer una bona classificació subseccional degut als alts nivells d'hibridació i d'introgressió.Hem establert el lloc d'origen del grup Acrocentron i s'ha reconstruït la seva expansió des de l'Est de la mediterrània, en concret a la zona d'Anatòlia, cap a la resta de centres d'especiació. L'expansió més antiga, que finalitzà al pliocè, va portar a la sect. Acrocentron cap al sud d'Itàlia, Sicília, Àfrica del Nord i la Península Ibèrica. L'altra radiació, molt posterior (durant les glaciacions del neogen), va estendre Acrocentron des del nord dels Balcans cap al nord de la península Ibèrica i fins a Àsia Central, en una distribució contínua eurasiàtica.