Resumen de Frontisses i Llindars. Aplicacions de fenomenologia genètica per a una democràcia filosòfica i una filosofia democràtica
Aquest treball és una contribució a la recerca d’una filosofia transdisciplinar, transcultural i emancipadora. En la primera part (“L’estètica transcendental en la fenomenologia genètica de Husserl”) ens proposem comprendre el sentit i el valor del mètode fenomenològic; extraiem les regles de la gènesi del sentit en la consciència; i mostrem el fonament sensible de tot concepte. En la segona part (“Frontisses per a una democràcia filosòfica”) explorem aquesta gènesi del sentit en diversos paradigmes sobre la natura, l’ànima i la cultura. I en la tercera part (“Llindars per a una filosofia democràtica”) investiguem com la forma d’aquests coneixements s’ha de transformar per concordar amb l’ideal filosòfic originari. En aquest sentit, la regla és que el fi ha de concordar amb els mitjans, de manera que si la filosofia aspira a l’emancipació, la seva forma ha de ser emancipadora en si mateixa. I per tal que sigui així, el treball filosòfic ha de comportar alguna cosa més que un esforç intel•lectual en l’àmbit d’una professió especialitzada; ha de ser un esdeveniment que ressoni amb tot l’ésser dels participants: ha de constituir un cos viu nou, un cos de plenitud. Això ens porta a constatar una altra regla fenomenològica: tal com som, així percebem la realitat; tal com percebem, així som (§§4, 28, 33, 42, 43, 49, 55). D’aquí sorgeixen diverses analogies entre la forma com ens concebem a nosaltres mateixos i la forma com concebem la natura, la societat i la filosofia. Cadascuna és una variació, una possibilitat ideal de l’ésser humà, una forma de ser en el món. Així, ens podem veure com un mer cos material que respon mecànicament a funcions fisiològiques (§§33, 47). Igualment, la natura externa se’ns mostrarà com mera matèria sotmesa a lleis físiques i matemàtiques (§35 i 36). Llavors és possible que la nostra actitud social tingui un caràcter més aviat tecnocràtic, on el nostre paper es redueixi a seguir les directrius tècniques que ens arriben de les instàncies superiors del sistema (§§67, 72). I la nostra concepció de la filosofia estarà adaptada a les particions i divisions d’aquest sistema, expressió neuròtica de la fragmentació del nostre ésser individual i social (§§29, 77, 78, 81, 82, 85, 86). També podem captar l’especificitat de la nostra ànima, la seva vinculació al cos i alhora la seva irreductibilitat a ell (§§45, 46). Aleshores potser serem receptius als aspectes sensitius de la natura, als fenòmens no mecànics ni matemàtics amb els quals simpatitzem i fluïm (§§34, 40). I llavors serem conscients de la possibilitat d’una nova llibertat social, d’una norma interna que no es pot reduir als codis i consignes que rebem del sistema o de la tradició, i que fins i tot pot entrar en conflicte amb ells (§68). És possible que la nostra filosofia adopti la forma del lleó que lluita, que no es resigna, que manifesta la seva voluntat i la seva raó, i les defensa en un combat incansable contra l’ordre establert (§§2, 3). Finalment, podem adonar-nos que la nostra consciència està oberta a tota la humanitat, passada, present i futura; que tots compartim el mateix ideal infinit i que l’encarnem en el nostre cos viu (§§12.3, 50, 51, 63, 69, 73). Aleshores potser podrem captar l’aspecte infinit de la natura, notar com la nostra carn s’expandeix amb la posta de sol, formant un sol cos viu amb ella (§§42, 50). I des d’aquesta corporalitat comuna podem iniciar dinàmiques socials renovadores, que surtin de la plenitud i apuntin intencionalment cap a la plenitud (§§70, 71, 74). Llavors la nostra filosofia deixarà enrera les fragmentacions i contraposicions en què solia basar-se (ment-cos, pensament-acció, experts-profans) i podrem realitzar l’ideal filosòfic originari: pensar i actuar conjuntament els uns amb els altres, i els uns en els altres (§§30, 31, 32, 79, 80, 83, 84, 87, 88).
