Ayuda
Ir al contenido

Dialnet


Resumen de El ΠΆΘΟΣ com a motiu tràgic en els escolis i en les manifestacions artístiques d'època imperial: dansa i novel·la

Roser Homar Pérez

  • El p¿¿¿¿, entès com a emoció, com a afectació, està íntimament relacionat amb la teoria d'Aristòtil a propòsit del que s'ha anomenat la catarsi tràgica. És així que en un context literari específicament tràgic aquest concepte ha estat assimilat tradicionalment amb la compassió i el temor, les emocions tràgiques per excel·lència. És una idea tradicional també associar la tragèdia amb esdeveniments desafortunats, dramàtics, com ara morts, guerres, desgràcies. I, de fet, Aristòtil en obres que no reflexionen sobre literatura defineix aquest concepte com una desgràcia, un patiment. D'aquesta manera, el p¿¿¿¿, tot i contenir l'empremta tràgica, és un concepte que es pot aplicar també a l'èpica en aquells passatges on es descriu alguna mena de desgràcia amb un estil que aconsegueix generar en l'espectador una emoció en termes de dolor. D'altra banda, la Retòrica és una obra on el filòsof reflexiona a propòsit de diverses emocions, les defineix i explica que són mecanismes útils per emprar en aquelles parts del discurs en què es vol influir en l'emoció del jutge. És així que en la tradició aristotèlica el p¿¿¿¿ s'ha vinculat amb allò tràgic i amb l'emoció, especialment dolorosa, que es manifesta en un personatge, en una escena, i que es transmet a l'auditori. Aquesta tradició ha perdurat en el món grec i es reflecteix en la lectura que els antics feien dels textos clàssics per excel·lència: èpica i tragèdia. Tota aquesta tradició d'interpretació i comentari de textos literaris a propòsit d'aquest concepte queda molt ben definida i es pot resseguir en el que anomenem escolis antics, comentaris de diferents èpoques (època hel·lenística i imperial bàsicament) a determinats versos, passatges i episodis de les grans fites literàries de l'hel·lenitat. Però tota aquesta tradició a propòsit del p¿¿¿¿ no es reflecteix només en aquests comentaris erudits, sinó que es pot resseguir també en dues manifestacions artístiques d'època imperial que foren precisament titllades —no només en el seu moment, sinó també recentment per part d'estudiosos del món antic— de produccions poc exquisides i poc serioses amb l'únic objectiu d'entretenir un públic amb una formació cultural i literària més que modesta: es tracta de la dansa d'època imperial (¿¿¿¿s¿¿) —anomenada en la part occidental de l'imperi pantomima— i de la novel·la d'amor i d'aventures (Aquil·les Taci i Heliodor), també d'època imperial. Així, si els escolis antics de textos d'èpica i de tragèdia reflecteixen tota una tradició de lectura i de crítica literària que s'estengué fins a època imperial i més enllà, en la dansa i en la novel·la, com a produccions artístiques i literàries, podem resseguir aquesta tradició del p¿¿¿¿ i la reflexió de què fou objecte des del punt de vista de la creació literària. Així, malgrat que es tracta de manifestacions artístiques recents i novedoses en el seu moment, no per aquest motiu eren alienes a tota la tradició literària anterior, ans al contrari. I, de fet, de la mateixa manera que els escolis que estudiem en el treball a propòsit del p¿¿¿¿ reflecteixen fins a quin punt és un concepte que transgredeix les barreres de gènere, malgrat mantenir una empremta tràgica —en el sentit que avui dia apliquem nosaltres a aquest adjectiu—, en la novel·la i en els textos que reflexionen sobre la dansa com a creació artística, retrobem que els moments de tensió, de dolor, d'angoixa i de mort són construïts d'acord no només amb els criteris aristotèlics expressats en la Poètica i la Retòrica, sinó també amb els criteris i reflexions reflectits en els escolis. I no només això, ja que, la novel·la especialment, però també la dansa, juguen en la creació d'escenes i d'episodis amb la controvèrsia de tradició aristotèlica a propòsit del que ha de ser típic de la tragèdia i dels límits entre aquesta i la comèdia, controvèrsia reflectida també en els escolis de tragèdia. Així, doncs, amb la revisió d'aquest concepte en les obres esmentades d'Aristòtil i també en els escolis d'èpica i de tragèdia, i amb l'aplicació d'aquestes reflexions en la lectura de les novel·les d'Aquil·les Taci i d'Heliodor, i en els discursos de Llucià i de Libani en defensa de la dansa, s'estableix en aquest treball de quina manera aquestes manifestacions artístiques d'època imperial integren tota la tradició precedent a propòsit d'un concepte que, tot i mantenir la petja tràgica, dramàtica i espectacular, és aplicable també a l'èpica. D’aquesta anàlisi es pot inferir que la preparació cultural i literària d'Aquil·les Taci i d'Heliodor era força semblant al que podien representar en època imperial els crítics literaris dels gèneres clàssics per excel·lència.


Fundación Dialnet

Dialnet Plus

  • Más información sobre Dialnet Plus