Resumen de Análisis de los procesos de integración neurosensorial implicados en el control de la estabilidad postural en pacientes con disfunción cráneo-mandibular
L'eficiència dels mecanismes implicats en el control de l'estabilitat postural depèn de l'adequada percepció i integració de les informacions neurosensorials provinents de tres sistemes principals: el sistema somestèsic, especialment amb la contribució de les informacions d'origen cutani-plantar i cervical, el sistema vestibular i el sistema visual. Nombrosos estudis han avaluat el paper que poden exercir les alteracions del sistema estomatognàtic, referides a l'oclusió o a la presència de disfunció craniomandibular (DCM), sobre la postura i, en menor mesura, sobre el control postural, mostrant resultats no concloents. Amb l'objectiu de comprovar si els pacients amb DCM presenten un control de l'estabilitat postural més deficitari es van comparar els registres estabilomètrics estàtics i dinàmics entre un grup de 51 pacients amb DCM i un altre grup control homogeni de subjectes sans. De manera paral·lela, tots els participants van ser avaluats en una sèrie de proves clíniques en les quals es va comprovar la correcta integració de la informació propioceptiva cervical, visual i vestibular. En relació amb l'avaluació estabilomètrica, els pacients amb DCM van presentar registres significativament més elevats en condicions estàtiques i dinàmiques per algunes de les variables estabilomètriques considerades. Es van trobar diferències significatives en el valor del coeficient estabilomètric de Romberg, la mitjana del qual va ser 29,35 punts més elevada en els pacients amb DCM (p-valor=0,037, test U de Mann-Whitney), situació indicativa d'una major preponderància en la utilització de la informació visual durant les estratègies de control postural. La integració de la informació cutani-plantar no va mostrar diferències entre els grups d'estudi, els valors del coeficient estabilomètric plantar van ser molt similars entre els pacients i els controls. La influència del sistema masticatori no va presentar efectes negatius sobre l'estabilitat postural, tal com va indicar la comparació de l'índex d'influència estomatognàtic, per a la superfície i la longitud estabilomètrica, que va presentar valors similars en tots dos grups. Els resultats derivats de les exploracions clíniques plantejades van indicar que els pacients amb DCM van presentar, en un percentatge significativament més elevat, limitacions de la mobilitat cervical atlo-axoidea (72,55% vs 27,45% per als controls, p-valor ?2=0,000), així com també una major freqüència en la presència de dolor miofascial durant l'exploració palpatòria de la regió cervical. La funció vestibular va mostrar diferències significatives amb un major percentatge de pacients amb DCM que van presentar una hipofunció vestibular unilateral (33,33% vs 15,69 per als controls; p-valor ?2=0,038). En relació amb la funció visual, el percentatge de subjectes en tots dos grups d'estudi que van presentar una alteració de la funció binocular va ser similar. Considerant les variables estabilomètriques estàtiques i dinàmiques, en les quals els pacients van presentar valors superiors respecte dels controls, es va procedir a la comparació dels resultats estabilomètrics obtinguts entre els propis pacients amb DCM. L'objectiu va ser determinar l'existència d'associacions entre les alteracions de la integració de la informació neurosensorial, avaluades a través de les exploracions clíniques plantejades, i l'augment dels registres estabilomètrics trobats en els pacients amb DCM. Es van comparar els registres estabilomètrics per a les variables considerades entre aquells pacients que van presentar limitació en la mobilitat cervical, hipofunció vestibular o funció binocular alterada; i els que van mostrar una normalitat en els resultats. Els registres estabilomètrics no van mostrar diferències entre tots dos subgrups de pacients amb DCM. D'aquesta forma, no es va poder establir una associació específica, per a l'alteració d'alguna de les informacions neurosensorials avaluades, que pogués justificar que el control postural en el grup de pacients amb DCM fos més deficitari, empitjorant en situació visual d'ulls tancats i específicament en considerar l'estabilitat en un pla transversal.
