Dones i procreació: Ètica de les pràctiques sanitàries i la relació asistencial en embaràs i naixement

• Autores: Josefina Goberna Tricas
• Directores de la Tesis: Margarita Boladeras i Cucurella (dir. tes.)
• Lectura: En la Universitat de Barcelona ( España ) en 2009
• Idioma: catalán
• Tribunal Calificador de la Tesis: Victòria Camps i Cervera (presid.), Norbert Bilbeny (secret.), Francesc Abel (voc.)
• Materias:
  • Ciencias médicas
    • Ciencias clínicas
      • Ginecología
  • Historia
    • Historias por especialidades
      • Historia de la medicina
  • Ética
    • Ética de individuos
      • Ética filosófica
• Enlaces
  • Tesis en acceso abierto en:  TDX  Dipòsit Digital de la UB 
• Dialnet Métricas: 6 Citas
• Resumen

  • El naixement dels fills constitueix un moment caracteritzat per una especial fragilitat en el qual les dones han necessitat cures i atencions. El saber tradicional ha vinculat aquestes cures a l'esfera femenina; fou durant la segona meitat del segle XX quan aquestes atencions s'institucionalitzaren i es vincularen a l'assistència sanitària hospitalària i especialitzada. Per a alguns, aquesta institucionalització es signe del canvi tecnològic propugnat pel progrés mèdic; però no tothom coincideix en aquest punt; en els últims anys, algunes veus han associat aquesta tecnificació amb la deshumanització de l'atenció sanitària a la maternitat i han reclamat un retorn a una assistència més respectuosa amb la fisiologia.Aquesta tesi planteja una reflexió ètica per tal de donar desposta a la realitat contemporània d'assistència a la maternitat. Atesa la diversitat de problemes tractats s'han aplicat metodologies diverses. S'ha iniciat el treball amb procediments historiogràfics d'anàlisi i interpretació de textos. En un segon moment, s'ha realitzat una descripció i anàlisi de diverses pràctiques clíniques, s'ha avaluat les conseqüències de la seva aplicació, i s'han aplicat els principis i formes d'anàlisi bioètiques per poder configurar un marc de coneixement, de presa de decisions i d'actuació que respongui de millor manera a les necessitats detectades.El treball s'estructura en tres parts: En la primera part la hipòtesi central planteja que el procés de formació del coneixement obstètric es creà a partir d'unes pràctiques empíriques vinculades al saber femení que han evolucionat, en diferents etapes, cap a un coneixement especialitzat i professionalitzat. S'ha volgut reconstruir una memòria crítica que informi envers el paper que mares i professionals han tingut en aquest procés; per fer-ho s'ha dut a terme una anàlisi historiogràfica de diferents autors representatius de l'obstetrícia al llarg de la història d'Occident: Hipòcrates de Cos, Sorà d'Efes, Rhazés, Avicena, Averroes, Tròtula, Hildegarda de Bingen, Arnau de Vilanova, Paracelsus, Ambroise Paré, Damià Carbó, Madame Bourgois, la saga dels Chamberlain, François Mauriceau, William Smelie, Pablo Petit, Luisa Rosado i Adolphe Pinard, entre altres... La hipòtesi de treball que condueix la recerca en la segona part afirma que la medicalització i tecnificació de l'assistència a embaràs i naixement ha portat a centrar l'interès professional en el control de l'úter gestant i ha comportat una pèrdua d'atenció en les necessitats subjectives de la dona. L'assistència sanitària a la maternitat a l'inici del segle XXI no està desproveïda de debat bioètic. Els eixos principals que configuren aquest debat són quatre: 1. Els nous conceptes socials de salut i malaltia desenvolupats al llarg del segle XX han abocat cap a una conceptualització de l'embaràs i el part com a situacions de risc . 2. La consideració mèdica del fetus com a pacient. 3. Les eleccions informades sota l'impacta de les noves tecnologies. 4. La importància del gènere en les qüestions bioètiques relacionades amb salut maternoinfantil. L'argumentació desenvolupada en aquesta segona part ens porta a afirmar que un retorn a una atenció més respectuosa amb la fisiologia de la dona menys tecnificada, no garanteix, per si mateixa, una atenció més humanitzada.Les conclusions d'aquest treball emfatitzen la necessitat d'establir una relació de confiança entre usuàries i professionals; fonamentada en una actitud de compromís i diàleg que permeti una presa de decisions autònomes i responsables. S'ha fet èmfasi en la necessitat d'integrar aquesta actitud dialògica en la definició de la professionalitat i la seva concreció en els projectes formatius. Si la definició de professionalitat no s'amplia incorporant-hi una actitud de cura que tingui en compte cada una de les usuàries com a portadores de necessitats, desitjos i afectes concrets, la humanització de l'assistència no serà un fet.