Resumen de Efecte de la inhibició del PAF sobre la resposta al.lèrgica: model in vivo i in vitro
Durant la resposta al.lèrgica s’alliberen una gran quantitat de mediadors que participen en la reacció inflamatòria característica, i el factor d’activació de plaquetes (PAF) sembla jugar un paper important en moltes d’aquestes malalties al·lèrgiques. El paper del PAF s’ha demostrat a malalties com la rinitis, l’asma o les reaccions anafilàctiques, i es planteja la hipòtesi que pugui ser una nova diana terapèutica. En el cas de l’asma els resultats dels estudis realitzats són discordants, a l’anafilaxi són molt recents i escassos, però no hi ha treballs en el camp de la rinitis. La tesi es divideix en dos projectes relacionats amb models d’exposició a PAF. El primer projecte es va realitzar en pacients amb rinitis al.lèrgica i voluntaris sans, que es van exposar nasalment al PAF. Amb aquest plantejament es va avaluar l’efecte del PAF (símptomes i reducció del volum nasal) sobre la mucosa nasal, i si aquest efecte és diferent en individus amb rinitis al.lèrgica i en aquells que no en pateixen. Així mateix es va comparar l’efecte del PAF en individus prèviament tractats amb dos antihistamínics diferents, un d’ells amb un suposat efecte antagonista del PAF. Els resultats de l’estudi demostren que l’administració nasal de PAF indueix símptomes de rinitis, principalment obstrucció nasal que resulta ser un dels símptomes de més difícil control. Així mateix, el suposat efecte antagonista del PAF d’un dels antihistamínics testats no sembla confirmarse en totes les variables mesurades. El segon projecte és un model de provocació in vitro en mastòcits humans, tant derivats d’una línia cel·lular com cultius primaris pulmonars. Seguint el mateix plantejament que al l’estudi in vivo, es van estimular els mastòcits amb PAF per valorar-ne l’efecte. Així mateix es va comparar el poder inhibitori d’un antagonista de PAF, així com de diferents antihistamínics amb i sense efecte anti-PAF. Els resultats de l’estudi demostren que el PAF indueix la desgranulació dels mastòcits humans, i que els antihistamínics testats tenen certa capacitat per inhibir aquest efecte. Tot i que només l’antihistamínic amb efecte anti-PAF és capaç d’inhibir la desgranulació mastocitaria en totes les condicions i experiments realitzats. En canvi, l’antagonista del PAF inhibeix de forma efectiva la desgranulació mastocitària. De manera que podem concloure que el PAF és un mediador rellevant a la resposta al.lèrgica, responsable d’un dels símptomes més difícils de tractar de la rinitis, com és la congestió. Per una altra banda, també hem demostrat que els símptomes són al menys parcialment dependents de mastòcits. Finalment, la inhibició de PAF resulta en una inhibició parcial de la resposta al.lèrgica.
