Ornamentació vegetal i arquitectures de l’oci a la Barcelona del 1900

• Autores: Fátima López
• Directores de la Tesis: Teresa-M. Sala (dir. tes.)
• Lectura: En la Universitat de Barcelona ( España ) en 2012
• Idioma: catalán
• Tribunal Calificador de la Tesis: Hélène Guéné (presid.), Maria del Ripoll Freixa Serra (secret.), Antoni Ramón Graells (voc.)
• Materias:
  • Antropología
    • Antropología cultural
      • Adorno
      • Simbolismo
  • Historia
    • Historias por especialidades
      • Historia del arte
  • Ciencias de las artes y las letras
    • Teoría análisis y critica de las bellas artes
      • Artes decorativas
• Enlaces
  • Tesis en acceso abierto en:  TDX  Dipòsit Digital de la UB 
• Resumen

  • Aquesta tesi doctoral tracta de forma específica els programes decoratius amb motius vegetals en tipologies arquitectòniques de caràcter públic destinades al lleure en la ciutat de Barcelona. Cronològicament, la investigació es situa en el període del modernisme, comprès entre finals del segle XIX i començaments del XX. La recerca estableix un marc comparatiu amb París, la capital cultural i artística europea per excel•lència en què Barcelona pretenia veure’s reflectida. Es tracta d’un estudi amb caràcter interdisciplinari que interrelaciona art ornamental i botànica. En el context de la Barcelona de la segona meitat del segle XIX es van anar desenvolupant determinades activitats relacionades amb les plantes i les flors: la Festa de l’arbre i les batalles de flors, a més d’altres festivitats efímeres. També un grup d’especialistes formaren la Societat Catalana d’Horticultura, tot emmirallant-se en el precedent francès de la Société Nationale d’Horticulture de France de París. Aquest tipus d’entitats desenvoluparen exposicions i concursos de plantes i flors, que més enllà de l’exhibició botànica, també van difondre l’art floral, tot incentivant la creació i l’exposició d’obres artístiques de temàtica vegetal. D’altra banda, l’ensenyament amb flors estava present des dels orígens a l’Escola de Llotja. Si en el segle XVIII les classes amb flors anaven enfocades a les composicions d’indianes, a partir de mitjans del segle XIX va evolucionar cap a la formació d’artistes ornamentals per al disseny de les arts aplicades i industrials, en què s’utilitzaven les flors naturals com a material docent. Entre els recursos de creació que disposaven els artífexs del modernisme per a la configuració dels programes decoratius, obtenen una rellevant importància els mètodes d’aplicació ornamental perquè ofereixen amplis repertoris d’il•lustracions de plantes i flors. Les arquitectures de l’oci en l’època del modernisme responen a sis tipologies arquitectòniques, com són els establiments per al menjar i el beure, les fondes i els hotels, els teatres, els espais de l’espectacle, els cinemes i els espais esportius. A partir d’aquests espais, s’ha configurant un mapa de l’oci de la Barcelona del 1900 en què s’estableixen tres nuclis: Ciutat Vella, Eixample i Paral•lel. Hi ha dos esdeveniments de l’arquitectura de l’oci que es presenten com a freqüents al llarg del modernisme, com són les noves construccions i paral•lelament les reformes d’espais predecessors. L’ornamentació de les arquitectures era signe de distinció i un reclam del bon gust per a captar a la clientela. Per aquest motiu, els propietaris competien per aconseguir els millors conjunts artístics del moment, contractant a arquitectes-decoradors, projectistes i artesans col•laboradors destacats de la fi-de-segle. Els programes decoratius amb ornamentació vegetal de les arquitectures de l’oci responen a dues clares tendències, per una banda el historicisme i l’eclecticisme i per l’altra el naturalisme-simbolisme versus Art Nouveau. La segona és la que obté una major rellevància. Els programes decoratius es confeccionen en funció de la confluència dels motius vegetals, aquests es poden fer més extensius quan la flora esdevé l’eix vertebrador o concentrats a partir de la distribució unitària i el detallisme. Quan la flora és l’ornament central pot arribar a la seva concepció de màxima esplendor, tot adoptant la forma estructural amb la simbiosi organicista a partir de simulacions d’arbres o la metamorfosi de les plomes de paó en tiges de fulles i flors. És en aquest punt quan l’ornamentació vol esdevenir natura en un sentit orgànic arquitectònic i escultòric quan es produeix una unitat com a resultat de la síntesis que proporcionava el significat simbòlic. Així mateix, hem identificat un conjunt de plantes i flors que formen part del mateix fenomen, representatiu i simbòlic.