Resumen de Carrers i serveis viaris a les ciutats romanes del conventus tarraconensis (s. ii ac-vi dc): evolució i tècniques constructives
El renovat interès de l’arqueologia clàssica per les vies urbanes de la ciutat antiga ha fet que, en els darrers anys, aquestes hagin superat el seu paper tradicional dins els estudis urbanístics, com a mera eina de reconstrucció de l’entramat viari, i que s’hagi explorat amb més profunditat la seva naturalesa d’espai construït i en constant transformació, també escenari d’interacció i de representació social. Fent-se ressò d’aquestes noves tendències, la present tesi pretén analitzar la construcció i evolució de la xarxa viària urbana de set ciutats romanes del conventus tarraconensis: Emporiae, Iesso, Iluro, Baetulo, Barcino, Tarraco i Valentia, durant una llarga diacronia, que va des del seu moment de fundació, entre el s. II aC i l’I dC, fins ben entrat el s. VI. A partir de les nombroses intervencions arqueològiques i notícies antigues recollides, s’ha elaborat un primer apartat descriptiu amb el qual s’han identificat i definit un total de 84 trams viaris i que ha servit de base per l’anàlisi individualitzat del conjunt de carrers de cadascuna de les set urbs. Amb aquest estudi específic, s’han tractat qüestions més generals, com l’amplada dels carrers, les manifestacions rituals relacionades amb la xarxa viària o certs fenòmens específics detectats usualment al carrer, com la seva invasió per altres construccions. Malgrat tot, són les qüestions tècnico-constructives i la seva transformació diacrònica les tractades més profundament: les tècniques necessàries per a la implantació dels carrers i la seva reparació, els materials de pavimentació o la organització interna de les vies. També s’han estudiat els aspectes constructius dels serveis viaris, tant aquells subterranis (els sistemes de clavegueram i de distribució d’aigua), com els superficials (els elements d’organització i protecció viària).Per concloure l’apartat, s’han valorat les característiques generals del conjunt de vies de cada ciutat en el seu context històrico-urbanístic, pas imprescindible per a comprendre el seu significat. En darrer terme, s’han comparat i contrastat els resultats de cadascuna de les ciutats entre ells i amb d’altres casos dins el món romà, la qual cosa ha permès arribar a certes conclusions. S’ha pogut observar, per exemple, que en totes les ciutats va existir una jerarquització dels carrers per amplades, segons si es tractava de vies principals o secundàries. També s’ha comprovat que dins la gran variabilitat de tècniques emprades per a la seva construcció i transformació, sovint adaptades a les característiques de cada urbs i la disponibilitat de material constructiu, existeixen un processos força estandarditzats, que sovint responen a un principi d’economia constructiva i de recursos. Les dinàmiques urbanes de cada moment tenen un fort reflex en l’entramat viari, amb moments d’embelliment i construcció d’infraestructures que coincideixen amb èpoques d’auge urbà i, al revés, d’abandonament i manteniment negligent en moments de retracció. A més, s’ha pogut veure que el carrer no només és un espai construït sinó també un escenari de la vida religiosa de la comunitat, subjecte a un considerable nombre de rituals, i un espai de representació, on els habitants sovint projecten el seu estatus, o bé a partir de donacions evergètiques (enllosats, fonts, pòrtics) o bé amb personalitzacions de les zones immediates a les seves propietats, a partir de les quals manifesten, de portes cap enfora, el seu rang i benestar econòmic. En definitiva, l’estudi demostra com una aproximació arqueològica acurada als carrers de la ciutat antiga poden enriquir enormement el seu coneixement, ja que en definitiva, són una part essencial i indissociable de l’urbs: els seus eixos de comunicació interna i un dels grans escenaris de la seva vida pública
