El diccionari inèdit de C. M. G. en el panorama de la lexicografia catalana del segle XIX al País Valencià. Estudi lingüístic i edició
- Autores: Josep Ribera
- Directores de la Tesis: Vicent Josep Escartí (dir. tes.)
- Lectura: En la Universitat de València ( España ) en 2015
- Idioma: español
- Tribunal Calificador de la Tesis: Antoni Ferrando Francés (presid.), Josep Martines Perez (secret.), Albert Rossich Estragó (voc.)
- Materias:
- Enlaces
- Tesis en acceso abierto en: RODERIC
- Resumen
El diccionari "Voces castellanas i su equivalència en valenciano. Voces valencianas i su equivalencia en castellano" (de l'any 1825 i d'autor desconegut, tot i que està signat amb les inicials C. M. G.) no havia merescut fins ara més atenció que aquella que es dedica a una obra manuscrita que gairebé tots els estudiosos de la lexicografia coneixen indirectament. Aquest diccionari s'emmotla en el panorama lexicogràfic valencià del segle XIX i és una de les poques obres d'aquest període i d'aquesta disciplina lingüística que fins ara romania inèdita. Com el seu títol indica, es tracta d'un diccionari bilingüe, que conté més de 2.500 veus en la primera part (castellà-valencià) i gairebé 2.700 en la segona (valencià-castellà). És, per tant —si més no quantitativament—, una de les majors obres lexicogràfiques valencianes d'aquest segle, només superada clarament en aquest sentit pels diccionaris de Josep Escrig (1851), de Tomàs Font i Piris (1852, inèdit), de Constantí Llombart (1887) i de Joaquim Martí i Gadea (1891), i gairebé a l'altura del Diccionario valenciano de Josep Pla i Costa. L'únic estudi d'una part de l'obra, que en denota un coneixement real, el devem al professor de la Universitat de València Emili Casanova. Potser, el fet que algunes de les obres lexicogràfiques d'aquesta època hagen romàs a les prestatgeries dels arxius durant segles, troba el seu origen en els models ortogràfics —diguem-ne deficients— amb què foren realitzades. Cal, però —com des d'uns anys ençà han fet un bon nombre d'estudiosos de la llengua i de la literatura d'aquest període, sovint designat amb el mal trobat nom de Decadència—, defugir els prejudicis tradicionals que sentim per tot aquell text que no està escrit d'acord amb les pautes ortogràfiques marcades per la normativa actual, ja que és així que ens adonarem dels valors d'aquests inventaris lexicogràfics. Així doncs, la de donar a conèixer aquest diccionari a tots aquells estudiosos de la nostra lexicografia que s'hi vulguen acostar és una de les causes que justifica aquesta tesi de doctorat. Altrament, la tesi consta d'un estudi lingüístic que ens permet assolir una sèrie d'objectius establerts des de l'inici, entre els quals es poden remarcar: a) la delimitació del model de llengua que es fa servir en aquesta obra lexicogràfica i, a més, mitjançant una anàlisi comparativa amb el model que es fa servir a la resta d'obres lexicogràfiques catalanes realitzades al País València de l'època i a un bon nombre d'obres literàries, la descripció del mode en què aquest model, el de C. M. G., s'insereix en el model lingüístic valencià del segle XIX; b) la determinació de la influència de l'espanyol en l'obra i per mitjà de l'estudi contrastiu amb la lexicografia i la literatura del període, la realització d'una aproximació al grau de penetració de la llengua veïna en el valencià del huit-cents; c) la demostració de la vinculació de l'autor del diccionari amb el parlar tortosí, mitjançant l'estudi de diversos trets fonètics i del lèxic; d) la contribució amb algunes aportacions a la caracterització lèxica del valencià dins del diasistema català.
