Resumen de Ingesta de fructosa líquida, fetge gras i intolerància a la glucosa
Alba Rebollo de Grado
En les ultimes dècades s’ha produït un increment notable de la prevalença d’alteracions metabòliques com l’obesitat, la síndrome metabòlica i la resistència a la insulina que s’han relacionat, entre altres factors, amb l’increment en el consum de carbohidrats, especialment fructosa, sobretot en forma de begudes edulcorades. Estudis anteriors del nostre grup de recerca van demostrar que l’administració de fructosa al 10% (p/v) en l’aigua de beguda a rates mascle durant 14 dies produeix hipertrigliceridèmia i esteatosi hepàtica. En rates femella, provoca, a més, hiperglucèmia, hiperinsulinèmia i un estat d’intolerància a la glucosa. Per tant, els resultats d’aquest estudi semblen indicar que les rates femella són mes susceptibles als efectes negatius de l’administració de fructosa. En aquest context, els objectius que s’han pretès assolir en la present tesi doctoral han estat: 1) Determinar en quin moment apareixen la hipertrigliceridèmia i l’esteatosi hepàtica en rates femella com a conseqüència del consum de fructosa i estudiar quins són els mecanismes moleculars subjacents. 2) Esbrinar en quin moment té lloc l’augment dels nivells d’insulina i glucosa en plasma, quan apareix la intolerància a la glucosa, i determinar quins són els mecanismes moleculars pels quals la fructosa causa aquestes alteracions en rates femella. En relació al primer objectiu, els resultats indiquen que la hipertrigliceridèmia i la esteatosi hepàtica apareixen als 14 dies, però no als 7 dies de tractament. La repressió de l’expressió de PPAR? i els seus gens diana té un paper fonamental en la reducció del catabolisme lipídic i l’augment dels nivells de triglicèrids a nivell plasmàtic i hepàtic. Els cultius de diferents tipus d’hepatòcits en presència de fructosa i altres compostos activadors i inhibidors de determinades proteïines han permès aprofundir en el mecanisme molecular responsable, i han mostrat que la reducció de l’expressió de PPAR? per la fructosa també té lloc en hepatòcits d’origen humà. Els resultats obtinguts indiquen que l’activació de ChREBP podria tenir un paper important en la repressió del sistema PPAR?. Pel que fa al segon objectiu, la hiperglucèmia, hiperinsulinèmia i intolerància a la glucosa només després de 2 setmanes de tractament. També a aquest temps, es produeix una alteració de l’expressió de molècules necessàries per a la correcta senyalització de la insulina en el fetge, entre elles IRS-2. La reducció dels nivells de proteïna IRS-2, malgrat ser important per provocar un dèficit de senyalització de la via PI3K/AKT, no condueix a un estat clàssic de resistència hepàtica a la insulina, ja que l’activitat gluconeogènica no es troba incrementada. Aquestes observacions suggereixen, en primer lloc, que la intolerància a la glucosa té un origen extrahepàtic, i en segon lloc, l’existència d’un mecanisme compensatori per evitar precisament que el fetge augmenti la producció hepàtica de glucosa.
