Resumen de Arquitectura residencial urbana d’època tardoantiga a Hispania (segles IV-VIII dC)
En totes les societats del passat, l’arquitectura residencial és un dels aspectes que més ens ajuden a entendre l’evolució diacrònica de les relacions socials. Sota aquest principi, aquesta tesi estudia les característiques i l’evolució de les residències urbanes d'època tardoantiga a Hispania (segles IV-VIII d. C.), focalitzant l’atenció en les cases dels estaments socials elevats. En primer lloc s’estableix el marc de referència espacial en el que s’insereixen i interactuen aquestes residències, és a dir, les ciutats hispanes de l’antiguitat tardana, que en aquestes cronologies continuen amb els processos de transformació ja iniciats durant l’altimperi. A continuació s’analitzen les residències dels segles IV i V d. C., moment en el que el model la casa de peristil arriba al seu màxim desenvolupament, sobretot a causa dels canvis socials a partir de la tetrarquia. Al llarg del s. V d. C., paral•lelament a l’enfonsament polític i militar de Roma, aquestes residències deixen de tenir sentit, per la qual cosa són generalment abandonades passen acollir altres persones. Els nous ocupants, que res tenen a veure amb els aristòcrates que les habitaven un segle abans, transformen les cases profundament per a adaptar-les a les seves necessitats. El quart i últim capítol es dedica a analitzar com és el nou model de residència aristocràtica que sorgeix després del final de la casa de peristil. El que hem observat és el naixement d’un nou model residencial que prescindeix del pati central es basa en blocs compactes (generalment rectangulars) que es desenvolupen en alçada. Creiem, per acabar, que aquest canvi serà fonamental en la història de l’arquitectura domèstica i en la pròpia idea de palau que, en certa manera, arriba fins als nostres dies.
