Depredadors autòctons per al control biològic de Frankliniella occidentalis (Thysanoptera: Thripidae) en conreus hortícoles
- Autores: Jordi Riudavets
- Directores de la Tesis: Ramón Albajes García (dir. tes.), Cristina Castañé (dir. tes.)
- Lectura: En la Universitat de Lleida ( España ) en 2001
- Idioma: catalán
- Tribunal Calificador de la Tesis: María José Sarasúa Saucedo (presid.), Xavier Pons Domenech (secret.), Francisco José Ferragut Pérez (voc.), Oscar Alomar Kurz (voc.), Marta Goula (voc.)
- Materias:
- Enlaces
- Tesis en acceso abierto en: TDX
- Resumen
L'activitat hortícola al litoral mediterrani peninsular es desenvolupa seguint cicles de cultiu on alternen conreus a l'aire lliure i conreus protegits, en els quals es combinen una gran diversitat d'espècies vegetals. En aquesta zona es dóna un clima de transició entre el clima temperat i el tropical sec, amb estius calorosos i hiverns suaus. Amb aquestes condicions climatològiques i contràriament al que passa al centre i nord d'Europa, a la regió mediterrània molts organismes vius no aturen la seva activitat durant l'hivern o només l'aturen durant un període molt curt o en certs moments de l'estiu. En aquesta situació de presència continua de conreus i condicions ambientals òptimes, les plagues troben la possibilitat de desenvoluparse al llarg de tot l'any i assolir poblacions molt elevades. A això hi contribueix també la gran polifàgia que caracteritza a la majoria de les plagues, perquè els hi facilita l'adaptació a aquestes condicions heterogènies i canviants al llarg de l'any.
Les estratègies de control biològic depenen del tipus de conreu al qual van dirigides, segons siguin protegits o d'aire lliure. En els conreus protegits les condicions ambientals més controlables faciliten la utilització de mètodes de control de tipus inoculatiu, amb alliberacions d'enemics naturals que s'han criat prèviament en una unitat de cria massiva. Aquest seria el cas de l'afelínid Encarsia formosa Gahan, parasitoid utilitzat en hivernacles de tomaqueres pel control de la mosca blanca dels hivernacles Trialeurodes vaporariorum (Westwood) (Castañé et al. 1988). Això no obstant, en els conreus protegits típics del litoral mediterrani peninsular també es poden desenvolupar estratègies de tipus augmentatiu o conservatiu.
En aquesta zona els hivernacles són estructures semiobertes on les plagues i els seus enemics naturals tenen la possibilitat de colonitzarlos de forma espontània. Aquest seria el cas dels dípters minadors de fulla del gènere Liriomyza i dels seus enemics naturals. En el conreu de tomaquets a, els parasitoids autòctons estalvien, en molts casos, qualsevol intervenció per controlar aquesta plaga (Albajes et al. 1994). També colonitzen els hivernacles de tomaqueres de forma espontània certs heteròpters depredadors de règim alimentari polífag, els quals ajuden a reduir els nivells de mosca blanca i d'altres plagues. En els conreus d'aire lliure, l'estratègia majoritària va dirigida a la utilització dels enemics naturals autòctons, amb estratègies de tipus augmentatiu o conservatiu (Rabb et al 1976). La fauna d'enemics naturals és molt variada i abundant. Aquest seria el cas del programa de control integrat desenvolupat per l'IRTA de Cabrils destinat al control de la mosca blanca en camps de tomaquera d'exterior (Alomar et al. 1991). Aquest programa es basa en el maneig dels heteròpters de la família Miridae, que colonitzen espontàniament els camps de tomaquera i mantenen les poblacions de mosca blanca per sota del llindar de dany econòmic.
------------------------------------------------------------------ Traducció del català al castellà gràcies a:
+ interNOSTRUM: Sistema de traducció automàtica català-castellà + Departament de Llenguatges i Sistemes Informàtics Universitat d'Alacant http://www.torsimany.ua.es ------------------------------------------------------------------ RESUMEN:
La actividad hortícola al litoral mediterráneo peninsular se desarrolla siguiendo ciclos de cultivo dónde alternan cultivos al aire libre y cultivos protegidos, en los cuales se combinan una grande diversidad de especies vegetales. En esta zona se da uno clima de transición entre el clima templado y el tropical seco, con veranos calurosos y inviernos suaves . Con estas condiciones climatológicas y contrariamente al que pasa al centro y norte de Europa, a la región mediterránea muchos organismos vivos no paran su actividad durante el invierno o sólo el paran durante uno periodoperíodo muy corto o en ciertos momentos del verano. En esta situación de presencia continúa de cultivos y condiciones ambientales óptimas, las plagas encuentran la posibilidad de desarrollarse a lo largo de todo el año y lograr poblaciones muy elevadas. A esto contribuye también la grande polifagia que caracteriza a la mayoría de las plagas, porque se los facilita la adaptación a estas condiciones heterogéneas y cambieantes a lo largo del año.
Las estrategias de control biológico dependen del tipo de cultivo al cual van dirigidas, segundos sean protegidos o de aire libre. En los cultivos protegidos las condiciones ambientales más controlables facilitan la utilización de métodos de control de tipo inoculativo, con la liberación de enemigos naturales que se han criado previamente en una unidad de cría masiva. Este sería el caso del afelínid Encarsia formosa Gahan, parasitoide utilizado en invernaderos de tomateras por el control de la mosca blanca de los invernadero Trialeurodes vaporariorum (Westwood) (Castañé et al. 1988). Esto no obstante, en los cultivos protegidos típicos del litoral mediterráneo peninsular también se pueden desarrollar estrategias de tipo aumentativo o conservativo. En esta zona los invernadero son estructuras semiabiertas dónde las plagas y sus enemigos naturales tienen la posibilidad de colonizarlos de forma espontánea. Este sería el caso de los dípteros minadores de hoja el género Liriomyza y de sus enemigos naturales. En el cultivo de tomates a, los parasitoides autóctonos ahorran, en muchos casos, cualquiera intervención por controlar esta plaga (Albajes et al. 1994). También colonizan los invernaderos de tomateras de forma espontánea ciertos heterópteros depredadores de régimen alimentario polífago, los cuales ayudan a reducir los niveles de mosca blanca y de otros plagas. En los cultivos de aire libre, la estrategia mayoritaria va dirigida a la utilización de los enemigos naturales autóctonos, con estrategias de tipo aumentativo o conservativo (Rabb et al 1976). La fauna de enemigos naturales es muy variada y abundante. Este sería el caso del programa de control integrado desarrollado por el IRTA de Cabrils destinado al control de la mosca blanca en campos de tomaquera de exterior (Alomar te al. 1991). Este programa se basa en el manejo de los heterópteros de la familia Miridae, que colonizan espontáneamente los campos de tomatera y mantienen las poblaciones de mosca blanca por debajo del umbral de daño económico.
