Resumen de Dones que pinten. Aproximació sociològica a les pintores catalanes contemporànies: el cas de Lluïsa Vidal
On són les dones pintores? Elles sempre han estat, però les han amagades, tant la crítica, com els historiadors i els mateixos artistes masculins. El tema fa més de deu anys que m'interessa. A mesura que visitava museus i exposicions comprova com l'autoria de la dona sempre estava en un segon terme i les seves obres mai destacaven. Durant tot aquest temps he anat llegint llibres i articles que es plantejaven aquesta qüestió i que buscaven respostes a aquesta situació de marginació, que, per cert, també es dóna en altres camps com el de literatura: algunes dones han hagut d'amagar-se darrere de noms masculins, com Caterina Albert que signava els seus llibres com a Víctor Català, i altres escriptores han hagut d'esperar anys perquè les seues novel·les foren editades, però sempre en una categoria inferior a la dels homes. Per tant, s'estableix una literatura seriosa per a ells, i una altra, la feta per dones, que era d'entreteniment, sense gran interés per a la crítica i que es considerava inferior.
El mateix passa amb la pintura, però ací aquesta marginació encara sobta més perquè, com deia, la dona està molt present al llarg de la història a l'obra d'art, ja que la seua figura i el seu cos han estat protagonista de moltes composicions. A partir d'aquestes lectures i de participar en congressos, cursos i seminaris sobre el tema, vaig descobrir un petit grup de dones inquietes, que es mouen a una Barcelona impregnada pel Modernisme i per les noves tendències artístiques europees. Aquest grup comença a adquirir consciència de dones i d'artistes, fan concursos, activitats en comú i reivindiquen els seus drets. Una d'elles és Lluïsa Vidal (1876-1918), qui va arribar a professionalitzar-se, a entendre la pintura com un ofici que li va permetre viure i, fins i tot, a ajudar econòmicament a la seua família en temps de crisi.
Sobre aquestes primeres pintores s'havia investigat poc i mai des d'una perspectiva sociològica que relacionara la dona artista amb la societat que li va permetre professionalitzar-se i viure de l'art. Dones com aquestes devien existir també a altres llocs, però la força del Modernisme, la lluita feminista i el paper d'una potent classe burgesa catalana va propiciar que aquestes dones deixaren en part de ser invisibles per convertir-se en pintores i reivindicaren el seu paper a actes públics o a mitjans de comunicació, com va ser el cas de la revista Feminal.
Les dones han estat sempre present al món de l'art. Han estat font d'inspiració per als pintors, però no han sigut subjectes actius. Aquesta realitat sempre m'ha cridat l'atenció. Des de fa anys em pregunte els motius pels quals la dona ha estat en un segon pla, perquè coneixem tan poques pintores, quan en realitat són els rostres i els cossos femenins els que il·lustren centenars d'obres. En efecte, els pintors han tingut com a referència el cos femení. En la història de l'art hi ha milers d'exemples de quadres amb dames i retrats de dones que tots tenim a la memòria. No obstant això, podem recordar ben pocs noms de dones pintores. És difícil que qualsevol persona puga enumerar més de cinc o deu noms de dones que pinten, un detall que confirma que la dona adquirí un gran protagonisme com a objecte passiu en l'art, com a musa o com a recurs artístic, però no quan es tracta que aquesta siga subjecte actiu.
Les bases teòriques: La sociologia interpretativa de Max Weber i altres contribucions sociològiques.
En aquesta investigació, hem atés la Sociologia comprensiva o interpretativa weberania (WEBER, 2006:13-172; GONZÁLEZ, 1992:37 ss), per la qual el món social i les relacions que es generen estan plenes de sentit. Aquest àmbit és el que aprofita per a què el sociòleg treballe. Com apunta Juan Antonio Roche, "a través del concepto de "correspondencia en el significado" o de "afinidades electivas", encontrar nexos comunes entre las distintas dimensiones cognitivas "la estética, la económica, la política, la religiosa y la social" y estructurales, objetivas, cognitivas y sentimentalesque la modernidad ha fragmentado" (ROCHE: 2014, 79-80), i que situen l'artista en el seu context. Per això, és important estudiar l'estructura social i els canvis socials en els quals creix Lluïsa Vidal com a artista, quines han estat les seves dificultats per obrir-se pas en el món de l'art, el paper que ha jugat la seua família, els contactes de mestres i artistes que l'ajudaren en la seua formació i la maduració personal com a dona i com artista. Per tant, es tracta de comprovar si ella és el resultat, actiu o passiu, del seus temps, d'una època de canvis i de transformacions.
Ens insteressa tant la vida i obra de Lluïsa Vidal com el seu context personal i social. L'ambient burgués on es va criar, la seua formació, la relació amb altres artistes, la seua estada a París o el descobriment del feminisme. Tots aquests esdeveniments seran elements claus per a entendre el paper i la trajectòria d'aquesta artista. Per això, a l'hora d'elaborar aquest treball, hem tingut en consideració la història social de l'art que, com recorda Vicenç Furió, és una història que "pone el acento en las circunstancias materiales que condicional la producción, configuración y evolución de las obras de arte a lo largo de la historia" (FURIÓ: 2000, 20). Aquesta sociologia s'interessa per les condicions socials de producció, difussió i recepció de les obres d'art. Com apunta Furió "el enfoque interdisciplinar es una necesidad hoy compartida por muchos campos de la investigación. El estudio de las conexiones entre los hechos artísticos y los sociales es uno de ellos" (FURIÓ:2000, 32). De manera que plantegem una aproximació al context sociohistòric de la vida de Lluïsa Vidal, al seu feminisme i a la seua aportació artística.
