Caracterització Biològica de la Trombocitemia Essencial i la Policitemia Vera
- Autores: Lurdes Zamora Plana
- Directores de la Tesis: Lourdes Florensa (dir. tes.), Blanca Espinet Solà (dir. tes.)
- Lectura: En la Universitat Autònoma de Barcelona ( España ) en 2006
- Idioma: catalán
- Tribunal Calificador de la Tesis: Josep Egozcue (presid.), Margarita Ortegra (secret.), Evaristo Feliu Frasnedo (voc.), Luis Hernández Nieto (voc.), Dolors Colomer Pujol (voc.)
- Materias:
- Enlaces
- Tesis en acceso abierto en: TDX
- Resumen
El concepte de síndromes mieloproliferatives cròniques (SMPC) engloba un conjunt dentitats hematològiques amb característiques clíniques i evolutives molt similars i detiopatogènia probablement comú. Es tracta de processos caracteritzats per lexpansió clonal duna cèllula mare (stem cell) pluripotent, que dóna com a resultat una hipercellularitat medullar amb predomini duna o més línies que arriben a diferenciar-se en elements madurs. Totes les SMPC es troben subjectes a evolució clonal però en un grau força variable: un 90% devolució a leucèmia aguda en la leucèmia mieloide crònica front un 1-2% a la trombocitèmia essencial. Les SMPC clàssiques comprenen quatre entitats: la leucèmia mieloide crònica (LMC), la mielofibrosi idiopàtica (MI), la policitèmia vera (PV) i la trombocitèmia essencial (TE). Aquesta tesi pretén caracteritzar biologicament millor la PV i la TE.
La PV és el resultat de la proliferació anormal duna cèllula mare pluripotent, que dóna lloc a una hemopoesi clonal dhematies, granulòcits i plaquetes, amb predomini d'hiperplàsia eritroide sobre la resta de línies hemopoètiques.
La TE és una SMPC caracteritzada per un increment persistent de la xifra de plaquetes i per una hiperplàsia megacariocítica en la medulla òssia.
Un dels criteris diagnòstics majors de la PV i majoria dels criteris diagnòstics de la TE són criteris dexclusió. Aquest fet fa que constantment sestiguin buscant nous biomarcadors que ajudin al diagnòstics daquestes patologies. Les tècniques que shan utilitzat en aquestes tesi amb aquest propòsit han sigut:
1. Citogenètica convencional:
- PV: Al moment del diagnòstic entre el 13-18% dels pacients presenten un cariotip alterat mitjançant tècniques de citogenètica convencional. Les alteracions més freqüents són: del(20q) (25%), trisomia 8 (16%), trisomia 9 (16%) (tampoc era rar trobar les dues trisomies 8 i 9 juntes en el mateix pacient), duplicacions de bandes inespecífiques d'1q o trisomies d'1q (10%), seguit per del(13q), del(11q), del(7q), del(5q) i trisomia 21.
- TE: Al moment del diagnòstic entre el 5% i 10% dels casos presenten alteracions cromosòmiques. Entre les alteracions citogenètiques més descrites en la TE trobem les delecions dels braços llargs dels cromosomes 20 (del(20q)) i 13 (del(13q)) i les trisomies 8 i 9.
2. Hibridació in situ fluorescent:
- PV: El percentatge de pacients amb alteracions cromosòmiques que es detecten mitjançant la tècnica de FISH varia entre 14.3% i 71.5% en funció de cada sèrie.
- TE: El percentatge de pacients amb alteracions cromosòmiques que es detecten mitjançant la tècnica de FISH varia entre 15% i 55% en funció de cada sèrie.
3. Estudi de clonalitat mitjançant el gen HUMARA:
- PV: El percentatge de clonalitat entre les pacients afectes de PV oscilla entre el 41% i el 73%.
- TE: El percentatge de clonalitat entre les pacients afectes de TE oscilla entre el 18.7% i el 68%.
La tècnica més útil com a nou biomarcador ha estat lestudi de clonalitat mitjançant el gen HUMARA. Ara bé, la recerca constant de possibles biomarcadors (ex. PRV-1, JAK2...) poden superar la eficacia daquesta tècnica.
________________________________________________ Essential thrombocythemia (ET) and polycythemia vera (PV) are chronic myeloproliferative disorders (MPD) arising from the clonal expansion of a pluripotential stem cell. Specific genetic lesions have not been recognized for both disorders, so, diagnostic criteria still are based on the presence or absence of particular clinical and laboratory features In recent years, there have been attempts to find new positive criteria that could help in the diagnosis of ET and PV, such as spontaneous in vitro colony formation of erythroid and megakaryocytic progenitors, conventional cytogenetics, fluorescence in situ hybridization techniques and analysis of X-chromosome inactivation patterns (XCIPs). This thesis wants to better characterize PV and ET. For this propose it has been used the following methodologies:
1. Conventional Cytogenetics:
- PV: At diagnosis between 13-18% of patients has an abnormal karyotype with conventional cytogenetics methodologies. The most frequent abnormalities are del(20q) (25%), trisomy 8 (16%), trisomy 9 (16%) (we can also find both alterations together in the same patient), duplications of unspecific bands from 1q or trisomy 1q (10%), del(13q), del(11q), del(7q), del(5q) and trisomy 21.
- TE: At diagnosis between 5-10% of patients has an abnormal karyotype with conventional cytogenetics methodology. The most frequent abnormalities are del(20q)), del(13q) and trisomy 8 and 9.
2. Fluorescent in situ hybridization:
- PV: The percentage of patients with abnormalities detected by FISH goes from 14.3% to 71.5% depending on the series.
- TE: The percentage of patients with abnormalities detected by FISH goes from 15% to 55% depending on the series.
3. Clonality study with HUMARA gene:
- PV: The percentage of clonality between patients goes from 41% to 73%.
- TE: The percentage of clonality between patients goes from 18.7% to 68%.
The most useful technique as a biomarker has been the clonality study with the HUMARA gene. But the constant investigation of new possible biomarkers (ex. PRV-1, JAK2...) could be even more useful than this one.
