Función cognitiva en adultos con daño cerebral adquirido en fase crónica: relación con la actividad física y el sedentarismo
- Autores: Lidia Pérez López
- Directores de la Tesis: Margalida Coll (dir. tes.), Timothy Peter Morris (codir. tes.)
- Lectura: En la Universitat Autònoma de Barcelona ( España ) en 2022
- Idioma: español
- Número de páginas: 290
- Tribunal Calificador de la Tesis: Olga Bruna i Rabassa (presid.), Laura Aldavert i Vera (secret.), César Venero Núñez (voc.)
- Programa de doctorado: Programa de Doctorado en Neurociencias por la Universidad Autónoma de Barcelona
- Materias:
- Enlaces
- Tesis en acceso abierto en: TDX
- Resumen
- español
El daño cerebral adquirido (DCA), principalmente los accidentes cerebrovasculares (ACV) y el traumatismo craneoencefálico (TCE), constituye la primera causa de discapacidad en adultos. Las secuelas del DCA pueden persistir años después de la lesión (fase crónica), con las consecuencias que ello conlleva para el sistema de salud y a nivel personal, familiar, social y económico. Las secuelas más comunes afectan a las esferas cognitiva, comunicativa, motora y sensorial. Los tratamientos de neurorrehabilitación multidisciplinares cuentan con una sólida evidencia, pero su eficacia podría potenciarse con la combinación de estrategias adicionales.
La investigación en modelos animales ha puesto de manifiesto que el ejercicio físico puede ejercer efectos neuroprotectores y neurorreparadores y mejorar la función cognitiva tras un DCA. Además, tanto en población sana como en personas con déficits cognitivos parece haber una asociación entre la cantidad de actividad física en la vida cotidiana y la función cognitiva. Por ello, el ejercicio y la actividad física podrían contribuir a la rehabilitación cognitiva en personas con DCA.
El presente trabajo consta de dos estudios. En el primero se examinó la evolución de la función cognitiva y de la calidad de vida a lo largo de un año, antes y después de implementar una intervención supervisada con ejercicio físico aeróbico, en una muestra de adultos con TCE severo en fase crónica. El segundo estudio examinó la asociación entre, por un lado, la cantidad de actividad física y sedentarismo, y, por el otro, la función cognitiva, la calidad de vida y la funcionalidad motora en personas con ACV. Además, se administró telerrehabilitación cognitiva durante 24 semanas mediante la plataforma NeuronUP.
En el primer estudio el programa de ejercicio físico supervisado se asoció a un incremento de la actividad física en la vida cotidiana (registrada mediante acelerometría). De manera parecida a datos previos con personas con TCE en fase subaguda, se hallaron correlaciones muy bajas entre medidas subjetivas (escala de Borg) y objetivas (porcentaje de frecuencia cardíaca de reserva) de intensidad del ejercicio.
El segundo estudio se realizó con una muestra de pacientes con ACV en fase crónica durante la pandemia por Covid-19, con lo que no resultó posible aplicar ninguna intervención presencial. Se hallaron correlaciones significativas positivas entre el nivel de actividad física (mediante acelerometría) y la ejecución de diversas pruebas cognitivas. Sin embargo, esta asociación sólo era significativa en los pacientes más jóvenes (menos de 60 años). Además, la dirección de la asociación era contraria en hombres y mujeres (en éstas, sorprendentemente, algunas funciones cognitivas correlacionaban positivamente con una mayor proporción de tiempo sedentario respecto al tiempo de deambulación). El nivel de adherencia a la telerrehabilitación fue elevado, especialmente durante las 12 primeras semanas de intervención y en aquellos participantes que habían estado recibiendo rehabilitación presencial antes de la pandemia. La estimación subjetiva de tiempo sedentario y de actividad física (mediante cuestionario) mostró una correspondencia muy pobre con el registro acelerométrico. En ambos estudios los pacientes experimentaron mejorías en algunas funciones cognitivas, aunque el diseño no permite atribuir estas mejorías a las intervenciones aplicadas.
Los datos obtenidos apoyan la noción de que implementar programas para promover la actividad física y reducir el sedentarismo podría potenciar los beneficios de la rehabilitación cognitiva en personas con DCA crónico. Sin embargo, es necesario investigar a fondo las posibles diferencias de sexo/género o edad (entre otros factores), con el fin de adaptar estos programas de manera más individualizada en función de dichas diferencias. El diseño de los programas también debe tener en cuenta que en personas con alteraciones cognitivas asociadas a DCA las medidas autoinformadas de ejercicio y actividad física pueden resultar poco adecuadas.
- català
El dany cerebral adquirit (DCA), principalment els accidents cerebrovasculars (ACV) i el traumatisme cranioencefàlic (TCE), constitueix la primera causa de discapacitat en adults. Les seqüeles del DCA poden persistir anys després de la lesió (fase crònica), amb les conseqüències que això comporta per al sistema de salut i en l'àmbit personal, familiar, social i econòmic. Les seqüeles més comunes afecten les esferes cognitiva, comunicativa, motora i sensorial. Els tractaments de neurorehabilitació multidisciplinaris compten amb una sòlida evidència, però la seva eficàcia podria potenciar-se amb la combinació d'estratègies addicionals. La recerca en models animals ha posat de manifest que l'exercici físic pot exercir efectes neuroprotectors i neuroreparadors i millorar la funció cognitiva després d'un DCA. A més, tant en població sana com en persones amb dèficits cognitius sembla haver-hi una associació entre la quantitat d'activitat física en la vida quotidiana i la funció cognitiva. Per això, l'exercici i l'activitat física podrien contribuir a la rehabilitació cognitiva en persones amb DCA. El present treball consta de dos estudis. En el primer es va examinar l'evolució de la funció cognitiva i de la qualitat de vida al llarg d'un any, abans i després d'implementar una intervenció supervisada amb exercici físic aeròbic, en una mostra d'adults amb TCE sever en fase crònica. El segon estudi va examinar l'associació entre, d'una banda, la quantitat d'activitat física i sedentarisme, i, de l'altre, la funció cognitiva, la qualitat de vida i la funcionalitat motora en persones amb ACV. A més, es va administrar telerehabilitació cognitiva durant 24 setmanes mitjançant la plataforma NeuronUP. En el primer estudi el programa d'exercici físic supervisat es va associar a un increment de l'activitat física en la vida quotidiana (registrada mitjançant accelerometria). De manera semblant a dades prèvies amb persones amb TCE en fase subaguda, es van trobar correlacions molt baixes entre mesures subjectives (escala de Borg) i objectives (percentatge de freqüència cardíaca de reserva) d'intensitat de l'exercici. El segon estudi es va realitzar amb una mostra de pacients amb ACV en fase crònica durant la pandèmia per Covid-19, i per això no es va poder aplicar cap intervenció presencial. Es van trobar correlacions significatives positives entre el nivell d'activitat física (mitjançant accelerometria) i l'execució de diverses proves cognitives. No obstant això, aquesta associació només era significativa en els pacients més joves (menys de 60 anys). A més, la direcció de l'associació era contrària en homes i dones (en aquestes, sorprenentment, algunes funcions cognitives correlacionaven positivament amb una major proporció de temps sedentari respecte al temps de deambulació). El nivell d'adherència a la telerehabilitació va ser elevat, especialment durant les 12 primeres setmanes d'intervenció i en aquells participants que havien estat rebent rehabilitació presencial abans de la pandèmia. L'estimació subjectiva de temps sedentari i d'activitat física (mitjançant qüestionari) va mostrar una correspondència molt pobra amb el registre d'accelerometria. En tots dos estudis els pacients van experimentar millores en algunes funcions cognitives, encara que el disseny no permet atribuir aquestes millores a les intervencions aplicades. Les dades obtingudes donen suport a la noció que implementar programes per promoure l'activitat física i reduir el sedentarisme podria potenciar els beneficis de la rehabilitació cognitiva en persones amb DCA crònic. No obstant això, és necessari investigar a fons les possibles diferències de sexe/gènere o edat (entre altres factors), amb la finalitat d'adaptar aquests programes de manera més individualitzada en funció d'aquestes diferències. El disseny dels programes també ha de tenir en compte que en persones amb alteracions cognitives associades a DCA les mesures autoinformades d'exercici i activitat física poden resultar poc adequades.
- English
Acquired brain injury (ABI), mainly stroke and traumatic brain injury (TBI), is the leading cause of disability in adults. The sequelae of ABI can persist years after the injury (chronic phase), with subsequent burden for the health system and at personal, family, social and economic levels. The most common sequelae affect the cognitive, communicative, motor, and sensory areas. There is solid evidence for the application of multidisciplinary neurorehabilitation treatments, but their effectiveness could be enhanced when combined with additional strategies. Research in animal models has shown that physical exercise can exert neuroprotective and neuroreparative effects and improve cognitive function after an ABI. In addition, both in the general population and in people with cognitive deficits, there seems to be an association between the amount of physical activity in daily life and cognitive function. Therefore, exercise and physical activity could contribute to cognitive rehabilitation in people with ABI. The present work contains two studies. The first study examined the evolution of cognitive function and quality of life over a year, both before and after a supervised intervention with aerobic physical exercise, in a sample of adults with severe TBI in the chronic phase. The second study examined the association between, on the one hand, the amount of physical activity and sedentary time, and, on the other hand, cognitive function, quality of life, and motor function in people with stroke. In addition, cognitive telerehabilitation using the NeuronUP platform was administered for 24 weeks. In the first study, the supervised physical exercise program was associated with an increase in physical activity in daily life (recorded by accelerometry). Similarly to previous data in people with subacute TBI, very low correlations were found between subjective (Borg scale) and objective (percent heart rate reserve) measures of exercise intensity. The second study was carried out with a sample of patients with stroke in the chronic phase during the Covid-19 pandemic, so it was not possible to apply any face-to-face intervention. Significant positive correlations were found between the level of physical activity (by accelerometry) and the performance of several cognitive tests. However, this association was only significant in younger patients (less than 60 years old). In addition, the direction of the association was opposite in men and women (surprisingly, in the latter several cognitive functions correlated positively with a higher proportion of sedentary time compared to walking time). The level of adherence to telerehabilitation was high, particularly during the first 12 weeks of intervention and in those participants who had been receiving face-to-face rehabilitation before the pandemic. Subjective estimation of sedentary time and physical activity (using a questionnaire) showed a very poor correspondence with the accelerometric recordings. In both studies, the patients experienced improvements in some cognitive functions, although the design does not allow these improvements to be attributed to the interventions that were applied. These data give support to the notion that implementing programs to promote physical activity and reduce sedentary lifestyles could potentiate the benefits of cognitive rehabilitation in people with chronic ABI. However, putative sex/gender or age differences (among other factors) need to be thoroughly investigated to tailor these programs more individually based on such differences. Program design must also take into account that self-reported measures of exercise and physical activity may not be adequate for people with cognitive impairment associated with ABI.
- español
