Resumen de Modelització conjunta d'anomalies gravimètriques i de geoide. Aplicació a l'estudi de l'estructura litosfèrica de la Mediterrània nordoccidental.
En aquesta tesi es presenta un estudi de lestructura litosfèrica de les conques neògenes de la Mediterrània Nord Occidental. Aquest estudi sha realitzat mitjançant la modelització conjunta de les anomalies gravimètriques i de geoide en 2D i 3D. Al mateix temps, sha desenvolupat la metodologia necessària per la modelització del geoide en 2D i 3D. Finalment, shan analitzat les implicacions geodinàmiques que es dedueixen de lestructura litosfèrica de les esmentades conques, així com els avantatges dutilitzar el geoide en la modelització, posant de manifest que aquest camp potencial és una eina molt valuosa per estudiar lestructura profunda de la Terra.
Les contribucions més rellevants daquesta tesi són:
1)Desenvolupament dels algorismes i la metodologia necessària per la modelització conjunta de dades de gravimetria i geoide en 2D i 3D.
2) Laplicació daquesta metodologia a lestudi de les conques de la Mediterrània Nord Occidental, amb lobjectiu dinvestigar la distribució de densitats en fondària i la geometria de lescorça i la litosfera, en particular la topografia del contacte litosfera-astenosfera.
En aquest treball sha recalculat la integral del potencial gravitatori en 2D i revisat lalgorisme de Chapman (1979) (Ayala et al., 1996b), ampliant laplicació de lesmentat algorisme a zones amb topografia, permetent realitzar el càlcul amb contrastos de densitat o densitats absolutes i calculant la constant necessària per poder realitzar els càlculs en qualsevol sistema dunitats. També es presenta un nou algorisme que permet obtenir lanomalia del geoide en 3D utilitzant la integral del potencial gravitatori per calcular lanomalia creada per un prisma.
La estructura litosfèrica del Solc de València sha investigat modelitzant conjuntament dades de gravimetria i geoide en 2D al llarg de cinc perfils regionals creuant el Solc perpendicularment a la tendència regional de les anomalies. Els resultats mostren que, al llarg de leix de la conca, la base de la litosfera es manté a una fondària pràcticament constant de 60 km, mentre que lescorça sengruixeix en direcció NE-SO des de 12-12 km fins a 19 km. Aquest resultats suggereixen que lextensió al Solc de València es deu a un mecanisme dextensió no uniforme, on lextensió és més important al mantell litosfèric que a lescorça. Vers al nord de la conca, a la transició vers la conca Provençal, lescorça saprima de manera significativa. No obstant això, no shan trobat evidències clares de que aquesta escorça sigui de tipus oceànic.
La modelització conjunta de gravimetria i geoide en 3D sha emprat per investigar lestructura litosfèrica de les conques de la Mediterrània Nord Occidental. El millor ajust entre les anomalies observades i calculades correspon a la següent configuració litosfèrica:
La Moho passa de 22 km de fondària a menys de 12, de SO a NE, sota el Solc de València, i des de 28 km a menys de 12 de NO a SE al golf de Lleó. A la conca Provençal, la Moho es troba a una fondària entre 10 i 12 km.
La base de la litosfera passa duna fondària de 65-70 km al sud del Solc de València i a prop de la línia de costa del golf de Lleó, a 55-60 km a la zona central de la conca Provençal.
Lescorça oceànica està delimitada per les isolínies batimètriques de 2500-2700 m, com shavia suggerit prèviament a Morelli, 1990.
Lestructura cortical i litosfèrica obtingudes indiquen un aprimament diferencial entre lescorça i el mantell. Aquests resultats, juntament amb daltres observacions geofísiques (com la distribució asimètrica de les dades de flux de calor) suggereixen un model dextensió asimètrica.
