Resumen de La síndrome de la deleció 22Q11.2 com a model d'estudi per a l'anàlisi integral de factors genètics que predisposen a trastorns genòmics
Els trastorns genòmics són malalties causades per alteracions en regions inestables del genoma que afecten a gens sensibles a dosi. L’arquitectura genòmica d’aquestes regions es caracteritza per la presència de regions de còpia única flanquejada per low-copy repeats.
Els risc de recurrència dels trastorns genòmics es considera negligible en famílies on ambdós progenitors presenten un cariotip normal i no expressen trets fenotípics compatibles amb el trastorn que afecta a la seva descendència. No obstant, aquesta consideració es basa en estudis epidemiològics que presenten limitacions relacionades principalment amb un poder estadístic reduït degut a l’anàlisi de cohorts formades per poques famílies. A més, les aproximacions epidemiològiques no aprofundeixen en l’estudi dels mecanismes moleculars que causen les delecions (recombinació homòloga no al·lèlica, NAHR), ni determinen si existeixen factors genètics que predisposen a la NAHR.
En aquesta Tesi Doctoral s’ha utilitzat la síndrome de la deleció 22q11.2 com a model d’estudi, per a identificar si, en progenitors amb descendència afecta per trastorns genòmics originats per deleció, existeixen factors que afecten els mecanismes que originen les delecions i que, per tant, incrementen el risc de recurrència i transmissió.
Els resultats obtinguts permeten assegurar que una de cada quatre famílies analitzades presenta un risc de transmissió superior a la mitja poblacional. En concret, en un 4% dels progenitors analitzats vàrem identificar la deleció 22q11.2 en mosaic, fet que incrementa notablement el risc de transmissió en aquests individus. A més, vàrem detectar que un 20% dels pares produeixen més delecions 22q11.2 en espermatozoides, la qual cosa s’ha estimat que incrementa el risc de transmissió entre 3 i 5 vegades respecte al risc basal.
Per altra banda, vàrem investigar, en els progenitors transmissors de la deleció, les causes que poguessin incrementar la susceptibilitat al fenomen de NAHR i incrementar la generació de delecions. Els nostres resultats han posat de manifest que ni l’edat paterna ni la inversió en heterozigosi de la regió 22q11.2 són factors de predisposició. No obstant, vàrem identificar variants de gens implicats en el procés de recombinació meiòtica (BRIP1, LIG3, PRDM9, RECQL5, SHOC1, TEX19) que mitjançant anàlisis in silico s’han pogut relacionar amb alteracions que predisposen a la NAHR i generen delecions.
En conjunt, l’avaluació dels factors de predisposició a la inestabilitat genòmica de la regió 22q11.2 suggereixen que el risc a la NAHR és complex i atribuïble a la confluència de diferents característiques genètiques. Pel que fa a la projecció clínica dels resultats, les nostres dades indiquen que la valoració del risc de recurrència mitjançant l’anàlisi del grau de mosaïcisme i l’anàlisi de delecions en espermatozoides, aportaria una informació rellevant en l’assessorament genètic reproductiu que reben les famílies amb descendència afecta per trastorns genòmics.
