Deixis across languages, samples and methodologies
- Autores: Emanuela Todisco
- Directores de la Tesis: Pedro Guijarro Fuentes (dir. tes.)
- Lectura: En la Universitat de les Illes Balears ( España ) en 2022
- Idioma: inglés
- Tribunal Calificador de la Tesis: María Teresa Bajo Molina (presid.), Estela García Alcaraz (secret.), Holger Diessel (voc.)
- Programa de doctorado: Programa de Doctorado en Filología y Filosofía por la Universitat de les Illes Balears
- Materias:
- Enlaces
- Tesis en acceso abierto en: RepositoriUIB
- Resumen
- español
La deixis es fundamental en la estructura lingüística y en el uso del lenguaje. Se trata de una de las estrategias más comunes para generar referencia y para guiar el foco de atención del interlocutor en la comunicación (ya sea de forma escrita u oral; Cornish, 2011; Diessel, 1999; Lenz, 2003). Las expresiones deícticas más utilizadas para cumplir estas funciones son los demostrativos (este/ese/aquel), elementos lingüísticos flexibles que siempre tienen un referente. Dicho referente, cuando no está determinado de modo preciso, se desambigua gracias a unas estrategias adicionales, contextuales y no verbales, como por ejemplo los gestos deícticos y la dirección de la mirada. Estas estrategias ayudan al oyente (o destinatario) a entrar en el espacio de conocimiento compartido con el hablante, y este espacio es la base del escenario referencial (o contextual; Cornish, 2008, 2011; Moore & Dunham, 1995; Himmelmann, 1996; Kita, 2003; Todisco et al., 2020). Sin embargo, la elección de un demostrativo respecto a otro también puede depender de mecanismos psicológicos, que no se basan en el contexto de la interacción sino en la perspectiva del hablante (Rocca & Wallentin, 2020; Todisco et al., 2021b).
La producción de los demostrativos está determinada por diferentes coordenadas – quién/cuándo/dónde/qué –, que han sido estudiadas de manera exhaustiva (Cornish, 2011; Diessel, 1999; Diessel & Coventry, 2020; Lenz, 2003; Levinson et al., 2018; Jungbluth & Da Milano, 2015). Sin embargo, la presente tesis doctoral contribuye a profundizar el conocimiento de cómo funcionan los demostrativos dentro y fuera del contexto de la interacción, durante tareas (semi)naturalistas y (semi)controladas. Un enfoque tan amplio ayuda a proporcionar una imagen más fiable de los demostrativos, así como, de la relación entre la estructura lingüística y el uso del lenguaje. Con este objetivo, la presente tesis doctoral estudia diferentes modalidades de producción (i.e., gestos deícticos, miradas y producción verbal), y parámetros que afectan a la elección y el uso de los demostrativos (i.e., atención compartida, distancia física, posición del oyente y connotaciones semánticas). Los resultados se presentan en un compendio de tres artículos, la parte central del presente trabajo.
El fin principal de los tres artículos es responder a dos preguntas cruciales: (a) cómo la función de los demostrativos se distribuye entre las modalidades verbales y no verbales; y (b) cómo los parámetros afectan al uso y a la elección de un término deíctico respecto a otro término. Los susodichos objetivos se llevan a cabo mediante la comparación de muestras monolingües con muestras bilingües y el empleo de técnicas psicolingüísticas (semi-)naturalista y (semi-)controladas, en tres idiomas diferentes: italiano, castellano y catalán de Mallorca.
Los resultados demuestran que (a) la comunicación deíctica es multimodal, caracterizada por producciones verbales que concurren con gestos deícticos. Estas combinaciones están enmarcadas en una condición de atención compartida, transmitida por la dirección de la mirada. Por otro lado, (b) los demostrativos se ven afectados por una serie de parámetros, que tanto el hablante como el oyente, usan para codificar y descodificar la información deíctica y comunicativa. La elección de una forma respecto a otra depende de la norma lingüística; es decir, la norma que sugiere usar el demostrativo este para un referente próximo y aquel para uno lejano. Sin embargo, las expresiones deícticas también dependen del contexto; es decir, adaptan la regla gramatical a lo que el hablante quiere transmitir. Estos parámetros no son mutuamente excluyentes, o exclusivamente específicos de la lengua, sino más bien están organizados en un rango dependiente del contexto – accesible a los hablantes y a los oyentes – para que la comunicación sea productiva. El rango de parámetros puede ser físico/perceptivo, como la proximidad/distancia del objeto referente en relación con el hablante y oyente, o psicológico, como dependiente de factores contextuales y afectivos.
- català
La dixi és fonamental en l'estructura lingüística i en l'ús del llenguatge. És una de les estratègies més comunes per crear referència i per guiar l'atenció de l'interlocutor al llarg de la comunicació (sigui escrita o oral; Cornish, 2011; Diessel, 1999; Lenz, 2003). Els demostratius (aquest/aqueix/aquell) són les expressions díctiques més utilitzades per a aquestes funcions. Són elements lingüístics flexibles, que sempre tenen un referent. Aquest referent, si poc especificat, es clarifica gràcies a estratègies addicionals no verbals i contextuals, com per exemple gestos díctics i la mirada, que ajuden l’interlocutor a entrar en aquest espai compartit de coneixement que caracteritza l'escenari referencial o context (Cornish, 2008, 2011; Moore & Dunham, 1995; Himmelmann, 1996; Kita, 2003; Todisco et al., 2020). L'elecció d'un demostratiu específic també pot dependre de mecanismes psicològics, que s'aparten del context de la interacció, i que pertanyen a la perspectiva del parlant (Rocca & Wallentin, 2020; Todisco et al., 2021b).
Hi ha diferents coordenades que caracteritzen la producció díctica: qui/quan/on/què. Aquestes coordenades s'han estudiat de manera exhaustiva (Cornish, 2011; Diessel, 1999; Diessel & Coventry, 2020; Lenz, 2003; Levinson et al., 2018; Jungbluth & Dona Milà, 2015 per a una visió general dels estudis sobre els demostratius). No obstant això, la present tesi doctoral contribueix a ampliar el coneixement de com funcionen els demostratius dins i fora del context de la interacció, amb experiments (semi) naturalistes i (semi) controlats. Un enfocament tan ampli ajuda a dibuixar una imatge més fiable dels demostratius, així com de la relació entre l'estructura lingüística i l'ús del llenguatge. Amb aquest objectiu, la present tesi doctoral estudia diferents estratègies comunicatives (és a dir, gestos díctics, mirades i producció verbal), i paràmetres que afecten l'elecció i l'ús dels demostratius (és a dir, atenció compartida, distància física, posició de l'interlocutor, i característiques semàntiques dels referents). Els resultats es presenten en el compendi de tres articles que constitueixen la part central d'aquest treball doctoral.
El fi principal dels tres articles és respondre a dues preguntes principals: (a) com es distribueix la funció dels demostratius entre les modalitats verbals i no verbals; i (b) com els paràmetres afecten l'ús i l'elecció d'un terme díctic respecte a un altre, comparant llengües, grups i metodologies diferents. Les llengües estudiades són l’italià, el castellà i el català de Mallorca; els grups analitzats són de parlants monolingües i bilingües; i les metodologies utilitzades són tècniques psicolingüístiques (semi) naturalistes i (semi) controlades.
Els resultats demostren que, d’una banda, (a) la comunicació díctica és multimodal, amb produccions verbals que concorren amb gestos díctics. Aquestes combinacions s’emmarquen en una condició d'atenció compartida transmesa per la mirada. D'altra banda, (b) els demostratius es veuen afectats per una sèrie de paràmetres que tant el parlant com el seu interlocutor fan servir per codificar i descodificar la informació díctica. L'elecció d'una forma respecte a una altra depèn de la llengua (és a dir, la norma que suggereix fer servir el demostratiu aquest per a un referent pròxim i aquell per a un llunyà). No obstant això, les expressions díctiques també depenen del context (és a dir, adapten la regla gramatical a això que el parlant vol transmetre). Aquests paràmetres no són mútuament excloents, o exclusivament específics de la llengua, sinó que estan organitzats en un rang dependent del context – accessible als parlants i als seus interlocutors – perquè la comunicació sigui productiva. El rang de paràmetres pot ser físic/perceptiu, com la proximitat/distància del referent en relació amb el parlant i l’interlocutor, o psicològic, és a dir depenent de factors contextuals i afectius addicionals.
- English
Deixis is pivotal in linguistic structure and language use. It is one of the most common strategies to create reference and to guide the interlocutor’s focus of attention throughout the flow of conversation (either written or uttered; Cornish, 2011; Diessel, 1999; Lenz, 2003). Demonstratives (this/that in English) are the most widespread deictic expressions to convey these functions. They are flexible linguistic elements, which, always have a referent. This referent, if underspecified, becomes clear thanks to nonverbal and contextual additional cues, such as pointing gestures and eye-gaze. These cues help the hearer enter the shared space of knowledge connected to the referential scenario (or context; Cornish, 2008, 2011; Moore & Dunham, 1995; Himmelmann, 1996; Kita, 2003; Todisco et al., 2020). Nevertheless, the choice of one specific demonstrative over another can also be driven by psychological mechanisms, which fall apart from the context of interaction, but rather affected by the perspective of the speaker (Rocca & Wallentin, 2020; Todisco et al., 2021b).
Deictic information is distributed across the who/when/where/what coordinates, which have been exhaustively studied (Cornish, 2011; Diessel, 1999; Diessel & Coventry, 2020; Lenz, 2003; Levinson et el., 2018; Jungbluth & Da Milano, 2015 for an overview of the studies on deixis). Nevertheless, the present PhD thesis contributes to fill the gap on how deixis works within and without interaction, in semi-naturalistic and semi-controlled experiments. This global approach helps providing a more reliable and wider picture of demonstratives, as well as of the relationship between linguistic structure and language use. To this end, different modalities (i.e., eye-gaze, pointing gestures and verbal production), and parameters affecting demonstratives’ choice and usage (i.e., shared attention, physical distance, hearer’s position and semantic features) are central to the present compendium of articles.
The three articles aim to answer two main research questions: (a) how demonstrative work across verbal and nonverbal modalities; and (b) how parameters affect the usage and choice of one demonstrative form over another in different languages, samples, and methodologies. The languages under study are Italian, European Spanish and Majorcan Catalan; the samples studied are monolingual and bilingual speakers and the methodologies used are (semi-)naturalistic and (semi-)controlled psycholinguistic experiments.
Results show that (a) deictic communication is overwhelmingly multimodal, with verbal demonstratives co-occurring with pointing gestures and framed in a shared attention condition conveyed by eye-gaze. Moreover, (b) demonstratives are affected by a range of parameters, from which both speaker and hearer pick up information to code and decode the deictic content. The use of one form over another is generally language-specific; that is, it depends on the grammatical rule of the language (i.e., using this for a close referent and that for a far one). Nevertheless, deictic expressions are also context-specific; that is, they adapt the grammatical rule to what the speaker wants to convey. Parameters are neither mutually exclusive, or exclusively language-specific; but rather a context-dependent range both speaker and hearer can access to in order for the communication to be productive. The range of parameters can either be physical, such as the proximity/distance of the referent object in relation to the speaker or to the speaker and hearer or psychological, such as depending on additional contextual and affective factors.
- español
