Cels pintats en les arquitectures de la corona d’aragó: sobre els repertoris iconogràfics dels regnes de valència i mallorca (segles xiii-xv)
- Autores: Maria del Mar Valls Fusté
- Directores de la Tesis: Licia Buttà (dir. tes.)
- Lectura: En la Universitat Rovira i Virgili ( España ) en 2021
- Idioma: español
- Tribunal Calificador de la Tesis: Antonio Conejo da Pena (presid.), Miquel Àngel Capellà Galmés (secret.), Lev Aire Kapitaikin (voc.)
- Programa de doctorado: Programa de Doctorado en Estudios Humanísticos por la Universidad Rovira i Virgili
- Materias:
- Texto completo no disponible (Saber más ...)
- Resumen
Aquesta tesi doctoral neix d’una inquietud compartida entre distints historiadors, antropòlegs culturals i restauradors: donar a conèixer els sostres pintats medievals. El seu potencial patrimonial i artístic semblava esquiu, passant desapercebuts en els circuits acadèmics i turístics, amb algunes excepcions ben conegudes. Fins el 2000 la seva presència sobre el paper no va començar a correspondre amb la seva realitat històrica. Des d’ençà els escrutinis realitzats en el paisatge occidental europeu han anat revelant la seva notòria presència, apareixent-ne centenars i multiplicant-se encara més en els territoris banyats per la Mediterrània. Organismes com l’Association Internationale du Recherche sur les Charpentes et les Plafonds Peints Médiévaux (RCPPM), nascuda el 2008, han jugat un paper clau en les campanyes de conscienciació patrimonial, creant una comunitat oberta d’investigadors i tècnics que han establert llaços entre institucions i universitats apostant per l’impuls d’encontres i publicacions, on la divulgació s’acompanya amb rigor.
Com a camp de coneixement emergent, els sostres ofereixen un corpus d’imatges naturalment extraordinari, per la seva massiva agrupació i testimoni. Aquest, almenys per als historiadors de l’art, és un dels seus principals atractius. La seva procliu capacitat de congregació visual els fa ser seu d’ésser animats, escenes obscenes, escatològiques, eròtiques, festives, cortesanes, cavalleresques, musicals i corèutiques. La figuració sol acompanyar-se per ostentacions heràldiques i boscos d’ordenades i simètriques estilitzacions vegetals, entre les quals apareixen inscripcions i pseudoepígrafs. Un repertori comú però no per això amb significats equivalents. El fet de compartir temàtiques sovint ha derivat en consideracions generalistes, que ara s’actualitzen amb l’aparició de nous punts de partida que revolucionen el mètode d’estudi.
Aquestes premisses estan sent explotades i els estudis culturals no han deixat d’acollir treballs que s’interroguen sobre els sostres. L’anàlisi del seu imaginari obliga a submergir-se en el món del comissariat d’art a Occident. Els espais residencials, ja siguin àulics o nobiliaris, parlen especialment de la faceta pública dels seus promotors, on el sostre es converteix en aquell digne i perfecte escenari on versar la seva projecció i poder. Els domèstics, afegeixen connotacions privades, vinculades a una vida íntima sovint repleta de còmplices imatges humorístiques, satíriques o morals. L’àmbit eclesiàstic també ofereix un retrat identitari, en aquest cas de la col·lectivitat que s’acull sota el seu mantell i interactua sota el mateix.
Aquest panorama és el que ha impulsat i justificat aquest estudi. La present investigació es suma a les valoritzacions precedents sobre el patrimoni ligni gòtic de la Corona d’Aragó, centrant però la seva atenció en els antics Regnes de València i Mallorca. València, afortunadament, ha comptat amb una figura clau per al seu desenvolupament: el doctor i arquitecte Arturo Zaragozá. La seva feina com inspector de patrimoni de la Direcció Territorial de Castelló de la Generalitat Valenciana ha remat sempre a favor la seva descoberta i preservació. Entre els rescats destaquen distintes cobertes eclesiàstiques, que han estat objecte d’intenses campanyes de restauració en els darrers anys, sent introduïdes paulatinament en els circuits acadèmics i turístics. Manquen però per respondre certs interrogants, especialment en relació als seus repertoris iconogràfics. D’igual manera, els sostres recuperats en casals i palaus urbans es distancien de la resta i constitueixen un capítol a explorar, amb l’aparició en exclusiva del llenguatge heràldic i l’epigrafia islàmica.
Les Balears són un camp majoritàriament verge, amb un catàleg d’embigats en la seva majoria inèdits i que deuen la seva supervivència en la memòria col·lectiva al Dr. José Morata, qui recentment ha cedit el seu fons personal a la Universitat de les Illes Balears. La tesi s’ha ocupat de la seva singularitat artística, al detectar la implantació d’unes fórmules decoratives homogènies que integren sostres d’edificis privats i eclesiàstics, fruit de l’actuació d’una escola de pintura fins ara mai abordada.
La tesi ha volgut atendre els sostres valencians i mallorquins des d’una perspectiva integradora, sent conscient de la importància de posar de manifest les seves situacions patrimonials (processos restauradors, espolis, pèrdues i amputacions) per poder articular amb rigor el discurs iconogràfic. D’aquesta manera la investigació es vertebra, en el primer volum, a través tres grans eixos. El primer recull notícies i dades tècniques extretes d’informes de restauració, fent crítica de les actuacions ‘restauradores’ realitzades i oferint una visió de conjunt del corpus abordat, actualitzant-ne el seu estat de conservació. La segona part és un monogràfic sobre la realitat lígnia dels Regnes de València i Mallorca, entenent-ne la seva herència cultural i especificitats històriques. La darrera part és un compendi d’idees i hipòtesis sobre els sostres pintats en tant que vehicles expressius i espills simbòlics, reflexionant sobre la seva definició, valoració, usos i funcions a través les hipòtesis versades en els estudis de casos.
El caràcter de la investigació, atenent aquests objectius, es cenyeix al fet de ser un estudi d’història de l’art. S’han inclòs en el corpus tant aquells sostres que ens han llegat com els que s’han perdut o es troben en unes condicions de conservació pèssimes modulant, això sí, el seu pes definitiu en el discurs final. La vessant historiogràfica de la investigació aglutina totes aquelles referències que s’han pogut agrupar, procurant perfilar al màxim l’autèntic catàleg d’obres. D’altra banda, els distints capítols que desgranen les especificitats arquitectòniques i artístiques dels sostres valencians i mallorquins es centren en aquells que, per la seva realitat patrimonial, permeten bastir una lectura de conjunt on l’anàlisi de la cultura visual esdevé el fil conductor. Per poder procedir a dita tasca, en aquests anys, ha estat indispensable la generació del meu material gràfic. Fotografiar i estudiar les obres in situ resulta fonamental per retratar la complexitat de les seves estructures, infinitat iconogràfica i detecció de detalls tècnics sobre el seu procés creatiu, que sovint no apareixen referenciats en els articles sobre restauracions o estudis acadèmics. Em refereixo a la detecció de dibuixos preparatoris i esbossos, que han estat possibles en dues cobertes eclesiàstiques valencianes. S’han visitat nombroses esglésies i parròquies, casals gòtics i palauets a l’Aragó, Catalunya, Balears i València sent necessari el permís d’ajuntaments, arquebisbats, abadies i institucions privades per poder desplaçar-m’hi amb l’equip fotogràfic. En paral·lel a la confecció d’aquesta base de dades s’ha estat en contacte intermitent amb distints museus, com el Museu de Mallorca, al ser custodis d’embigats o tauletes. Tota aquesta feina s’ha compaginat amb la immersió documental, d’on subratllo els fons dels Arxius dels Regnes de València i Mallorca i l’Arxiu Capitular de Mallorca. A pesar de no poder incorporar en aquesta investigació referències inèdites, es requerien ulteriors comprovacions en les transcripcions publicades, en la seva majoria escrites en català antic i, en altres casos, en llatí. Els arxius patrimonials també han estat presents, sent recurrent la consulta de l’Arxiu Amatller d’Art Hispànic i els seus fons fotogràfics (l’Arxiu Mas i Gudiol), l’Archivo del Patronato de la Alhambra y el Generalife, l’Arxiu General i Fotogràfic de València, l’Arxiu Municipal de Llíria, el Fons Fotogràfic Jeroni Juan Tous i l’Arxiu del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona.
Esmentar també que durant aquest període formatiu he anat topant amb el protagonisme d’inscripcions àrabs en escriptura cúfica i cursiva que m’obligà a realitzar immersions lingüístiques, treballant durant un curt període de temps amb la professora Joana Hernández de l’Escola Oficial d’Idiomes de Tarragona. Tanmateix l’assistència del Dr. Lek Kapitaikin ha estat essencial per poder obtenir transcripcions fiables del material compilat.
Els sostres pintats presenten una sèrie d’especificitats en comú, amb independència del seu context artístic i cronologia: són llenços de superfície variable, repleta de textures gràcies als distints elements que els composen, quelcom que determina la tipologia estructural i sent habitualment saturats amb abstraccions, figuració i paraules. La iconografia els permeté superar el seu caràcter estructural i utilitari, connotant-los, contribuint a la dimensió simbòlica dels seus contenidors des de la seva disposició en altura. Al travessar-los amb la mirada s’experimenten canvis de perspectiva, proporcionats per l’espectacle estètic que acullen cadascuna de les seves peces. D’aquí se’n deriva la seva importància topogràfica, les imatges no hi alternen de forma aleatòria ni els seus repertoris iconogràfics han de considerar-se marginals.
Els sostres formen part de l’essència de les arquitectures. No hi ha espais que escapin de la seva presència, trobant-se en tots aquells escenaris que formaren part de la societat medieval: l’àulic, el civil, el domèstic i l’eclesiàstic. L’esfera pública i la privada els empraren com instruments còmplices, amb una oferta morfològica variable. Entre les abordades en aquesta investigació abunden els forjats, aquests tendals de bigues que creen una estructura plana, estesa en posició horitzontal amb un doble propòsit: acomplir la funció de suport del pis superior i proporcionar un llenç pictòric apte. Les cobertes a doble vessant en combinació amb l’arquitectura d’arcs diafragma abundaren en els sectors eclesiàstic i industrial. Determinades esglésies valencianes, com les de Llíria, Onda, la Godella, Xàtiva, València ostenten almizates. Aquesta solució central per ‘tancar’ els angles de les cobertes fou atípica en l’arquitectura clàssica occidental, trobant els seus antecedents en les encavallades islàmiques. A diferència d’aquestes, els almizates implantats durant el procés colonitzador cercaven una funció estètica més que essencial, convertint-se en un complement espectacular. Aquesta distància tècnica amb l’arquitectura almohade s’explica a través del pòsit artesà inherent al territori i els exemples que hi seguien dempeus, però revela molt més. Els ‘falsos almizates’ funcionen si se’ls entén com una digestió del passat immediat, són un híbrid. Les cobertes que l’incorporaren foren fruit d’una simbiosi entre dues tradicions constructives, de les que s’aprofitaren aquells recursos arquitectònics i plàstics que millor encaixaven en l’espai on anaven destinades. Com s’ha pogut demostrar, les cobertes eclesiàstiques vehicularen missatges d’interès que contribuïen a l’enaltiment de l’Església i el seu paper polític durant la gènesi del Regne de València. El foment d’un model d’església fou quelcom intrínsec a l’urbanisme de la colonització. Es necessitava configurar un nou paisatge monumental que evidenciés el canvi. La viabilitat vingué acompanyada de la fusió entre pedra i llenyam.
Sostres i arquitectura es retro alimentaven amb les seves respectives aportacions. S’establien vincles bidireccionals entre espai (construcció) i objecte (sostre), un rebotava sobre l’altre. D’aquesta manera, l’acció que tenia lloc en el primer podia veure’s validada a través la iconografia i viceversa. Aquesta és una de les raons de ser dels sostres: ser i prestar-se com un instrument simbòlic. D’aquí, la seva celebritat i constant aplicació. Aquesta relació de mirall queda ben retratada a través l’estudi de l’heràldica. Gràcies a l’estructura dels sostres, que indueixen a la repetició, s’amplifica la disseminació del seu llenguatge. En determinades esglésies valencianes, com les de Llíria, Vallibona, Onda i Xàtiva, els sostres foren els escollits per desplegar un missatge polític i religiós, vinculat al moment de la seva fundació. En ells es concreta el fenomen de la municipalitat. Triar l’espai eclesiàstic per al·ludir al Comú de les viles fou quelcom lligat al seu paper dins la societat de colons cristians, servint com espai de reunió de les seves sessions. Les esglésies i les parròquies foren erigides com un mecanisme de control, comportant la seva presència la implementació dels rituals de la religió imperant, sovint sobre sòl islàmic. El llenguatge heràldic, amb el seu sentit senyalètic i emprant aquesta pantalla monumental, actuava com a reflex del poble que s’hi reunia a sota. La imatge actuava com a substituta de la comunitat i s’encarnava amb la seva entrada. Els senyals parlants de les viles, acollides entre les referències a l’armoria reial, símbol de la seva ulterior circumscripció política, ondejaven com estendards immòbils, com a record permanent. La terra havia estat apropiada i la cristiandat triomfava i conqueria els antics llocs de culte de l’Islam, (re)sacralitzant-los.
L’epigrafia islàmica és un altre element que els distingeix, símbol d’aquesta realitat cultural compartida. La tesi compila un contundent, tot i que no definitiu, catàleg per tota la Corona d’Aragó, deixant constància de la seva incidència que, tot i coneguda no ha estat prou explorada, sent inèdita la seva transcripció i interpretació. Casos coneguts, com les quàdruples identificacions de la jaculatòria «al-mulk li-llāh» (el poder o domini és de Déu) en l’encavallada de la Catedral de Terol no haurien de resultar singulars per la seva aparició i percentatge epigràfic sinó per la seva interacció amb la plegaria de l’Avemaria. La seva disposició, absolutament meditada, no ha interpretar-se necessàriament com un signe de confrontació religiosa sinó com una correspondència simbòlica escrita. Els motius d’aparença lingüística i semblança àrabs a banda de prestar-se com ornament per la seva naturalesa geomètrica gaudiren d’altres aplicacions molt menys referenciades. L’embigat dels Azlor (1280) a Osca i el sotacor instal·lat a la sagristia de la catedral de Tarragona permeten documentar-los com a signes identitaris de l’altre, senyalant l’ètnia i la religió dels personatges representats en escena. L’esclat epigràfic però, on té verdaderament lloc, és en els embigats domèstics mallorquins i valencians de primera meitat del segle XIV, on acaparen els frisos i taules inferiors. En l’embigat de la planta noble del Palau Joan Valeriola pot llegir-se una seqüència de lletres cúfiques: «al-Niʿma النعمة » (benestar). De la mateixa manera, a Palma, el sostre procedent de Can Pontivich i avui conservat a la reserva del Museu de Mallorca presenta de forma reiterativa la paraula «alafia لعا » (abreviació d’al-‘āfiya, referent a la salut). I en el teginat de la planta inferior de Can Sureda d’Artà encara poden identificar-se els motius en cursiva «al-‘Izza عزة » (glòria o poder) i en cúfic «al-Baqā[’] البقا [ء]» (llarga vida). Aquesta temàtica en comú, la dels bons desitjos, fou abraçada per l’elit cristiana qui mostrà el seu gust per les fórmules genèriques i de caire decoratiu, reutilitzades i invocades al llarg del temps en la cultura material. Lluny de categoritzar-se com exòtiques, la seva presència en aquests embigats demostra com les inscripcions àrabs foren integrades en l’imaginari de la Corona d’Aragó, en una digestió interna que les portà a ser considerades com a pròpies.
Una altra migració transmedia que ha estat documentada és la referent a la ceràmica en verd i manganès del segle XIV de Paterna i Terol i la coberta de l’església de Santa Maria de Llíria (1317 ante quem), compartint ambdues una cultura de cort d’arrel mediterrània. Se n’ha desmentit la seva interpretació en base a l’actuació d’un taller o escola de pintura responsable d’ambdues produccions, aportant documentació pertinent que il·lumina sobre les interaccions entre fusters i pintors. La seva proximitat iconogràfica i estilística s’ha pogut argumentar en base a les especificitats del mercat ceràmic, de fabricació industrial i amb una alta portabilitat al llarg del segle XIV, assentant la popularització i arrelament local del seu repertori iconogràfic. La proximitat geogràfica de les terrisseries de Paterna amb Llíria i el pes de la ceràmica d’ús arquitectònic en els processos constructius i eclesiàstics de la Corona d’Aragó són altres dels vectors analitzats per refermar la migració dels models, especialment en les imatges corèutiques.
Molt diferent és el panorama artístic que mostren els sostres mallorquins. La seva producció, homogènia estructuralment i iconogràficament, engloba a una sèrie d’embigats eclesiàstics i domèstics sota una mateixa tendència decorativa de base vegetal i caràcter abstracte i seriat, fruit de l’activitat d’una escola de pintura de trajectòria local. Se n’ha pogut documentar la seva introducció, primer terç del segle XIV, aportant dades que ajuden a matissar el llenguatge gòtic durant el Regne Privatiu a través el cercle del pintor Martí Mayol.
