El rei Pere el Cerimoniós i els seus llibres: les cròniques i la biblioteca de Poblet
- Autores: Gerard Puig Gavarró
- Directores de la Tesis: Maria Bonet Donato (dir. tes.)
- Lectura: En la Universitat Rovira i Virgili ( España ) en 2020
- Idioma: español
- Tribunal Calificador de la Tesis: Amancio Isla Frez (presid.), Isabel Grifoll (secret.), Joan Josep Busqueta i Riu (voc.)
- Programa de doctorado: Programa de Doctorado en Estudios Humanísticos por la Universidad Rovira i Virgili
- Materias:
- Texto completo no disponible (Saber más ...)
- Resumen
INTRODUCCIÓ Aquest estudi traça una investigació que abraça els camps de la història de la cultura i la història política, en el sentit que s’aborda la història cultural des del prisma de les necessitats ideològiques del poder . Es tracta en primera instància de conèixer fins a quin punt els llibres d’història, però també els religiosos o les obres de dret, que posseeix i / o llegeix el rei Pere el Cerimoniós (1319 – 1387), molts dels quals son enviats al monestir de Santa Maria de Poblet, constitueixen la base per a la redacció de l’obra historiogràfica més destacada que s’escriu durant el seu regnat i sota el seu patrocini: la Crònica de Pere III el Cerimoniós. El primer objectiu és, doncs, copsar quins son els models libraris i historiogràfics que coneix i utilitza el monarca per legitimar el seu discurs a través del relat cronístic, i fins a quin punt la crònica que ell impulsa estableix un seguit de paral·lelismes o préstecs amb els textos originals. L’anàlisi dels models serveix per a comprendre la construcció d’un discurs polític distribuït i organitzat en forma de crònica.
En un segon moment, valorarem la suposada construcció de la biblioteca de Poblet impulsada pel Cerimoniós, en el marc de les diverses iniciatives destinades a afavorir el monestir, i que jugarà un lloc central, o si mes no molt significatiu, en el procés de custodia i confecció de les fórmules escrites i de dipòsit de memòria que el rei li atribuí. Finalment, veurem com aquesta projecció voluntària d’una imatge específica del monarca va ser recollida, modificada i reinterpretada en les tradicions cronístiques posteriors, ja des del segle XV, i culminant als segles XIX i XX, en el context d’una historiografia de matriu romàntica i nacionalista que utilitzarà la figura del rei Pere per explicar l’inici de la suposada “decadència” del sistema polític medieval català.
Un dels punts de partida de la investigació és, així, la consideració que la biblioteca que el monarca es fa construir al monestir de Poblet constitueix una mostra del seu pensament i dels aspectes polítics i culturals que ell considerava essencials. A partir d’aquí, caldrà un anàlisi de les fonts de la producció librària del rei, com ara els textos cronístics que patrocina, especialment la seva Crònica personal, però també els seus discursos a Corts, les pròpies Ordinacions de Casa i Cort, o algunes cartes rellevants, per poder copsar, així, la transcendència de la producció règia. De totes maneres, tant important com conèixer la contribució del rei Pere a una nova mentalitat política, mes pròxima als temps prerrenaixentistes que a l’època medieval, és observar la recepció, transmissió i finalment transformació de la imatge règia en la historiografia dels segles posteriors. L’aproximació a una figura i a un pensament tant transcendents com el del rei Pere el Cerimoniós no va deixar indiferents als corrents de la cronística de l’edat moderna, ni als cercles intel·lectuals de l’edat contemporània dedicats a construir i reconstruir la història d’un dels principals i darrers reis del casal d’Aragó.
METODOLOGIA, FONTS I PROBLEMÀTICA. Per elaborar aquesta investigació, s’ha seguit una metodologia diversa i interdisciplinar on destaca la lectura i anàlisi de les fonts primàries i secundàries vinculades a la cultura librària del rei. Durant el procés d’investigació, han anat apareixent un seguit de dificultats relacionades amb les fonts d’índole primària. El primer problema fa referència a la gran quantitat de documentació ja publicada, aquí i allà, referent a la vessant cultural del rei Pere. El magne diplomatari publicat per Antoni Rubió i Lluch a principis del segle XX , unit a les publicacions de Josep Coroleu , Josep Rius i Serra , Jeanne Vielleard , Amanda López de Meneses , Josep Maria Madurell Marimon i Josep Trenchs Òdena cobreixen pràcticament tot el conjunt de les activitats culturals del Cerimoniós. Altres diplomataris, epistolaris o recopilacions de fonts primàries que, de manera indirecta, s’ocupen d’aspectes culturals relacionats amb el Cerimoniós, com ara els processos contra Jaume III de Mallorca i Bernat de Cabrera publicats al segle XIX per Manuel de Bofarull, el petit epistolari del rei Pere editat per Ramon Gubern , la col·lecció de documents de la cancelleria en llengua catalana editada per Mateu Rodrigo Lizondo , el diplomatari de la Unió valenciana o el nou epistolari del monarca que està preparant Stefano Cingolani no han aportat informació rellevant per al propòsit que aquí interessa. De totes maneres, una relectura de qualsevol font primària sempre pot aportar coneixements que confirmaran, matisaran o contradiran les informacions ja publicades.
Els inventaris son un altre tipus de fonts primàries que cal tenir en compte. De totes maneres, tan sols posseïm un inventari dels béns de la capella del rei Pere de 1356 publicat per Josep Trenchs Òdena i María Luz Mandigorra, útil per conèixer quins llibres religiosos posseïa el monarca cap a la meitat de la seva vida . Com que no ens n’ha arribat cap elaborat a la mort del rei, és de capital importància per al nostre interès l’inventari de béns mobles d’un dels fills del rei Pere, Martí l’Humà, manat confeccionar per la seva dona, Margarita de Prades, quan l’últim monarca del casal de Barcelona morí el 31 de maig de 1410 . Sabem que molts dels llibres passaven de pares a fills, de manera que un gran nombre de llibres que posseí el Cerimoniós apareixen a l’inventari del rei Martí. També resulta útil la comparació amb inventaris de béns d’altres membres de la casa reial, com ara els del seu avi Jaume II el Just , la seva primera muller Maria de Navarra , o el seu cunyat i gran enemic Jaume III de Mallorca . A un nivell superior, monografies que incorporen un gran nombre d’inventaris com la de Jocelyn N. Hillgarth sobre la cultura dels mallorquins entre els segles XIII i XVI , la de Josep Hernando sobre les biblioteques de la Barcelona del segle XIV , i la d’Antoni Iglesias sobre la Barcelona del segle XV , també resulten útils per copsar que un gran nombre de llibres que circulen per la cort reial, també ho fan per les biblioteques de persones que no pertanyen a la noblesa .
Altres fonts primàries consultades son els testaments. Els diversos testaments del rei Pere no ens aporten cap tipus d’informació librària . En canvi, resulten d’enorme interès pel que fa a aspectes com ara la visió que posseeix el monarca de la mort, les motivacions que el porten a enterrar-se a Poblet, essent una de les principals la presència allí sebollit del seu tresavi Jaume I el Conqueridor o, fins i tot, la indumentària i les insígnies règies amb les quals vol ser enterrat. En un altre sentit, també hem consultat cerimonials de cort com ara l’Ordo coronationis compost a partir de 1353 – posterior, per tant a la coronació del Cerimoniós a Saragossa el 1336 – el qual és susceptible de ser comparat amb el text cronístic i, així, copsar les coincidències i les divergències en aspectes com ara la indumentària règia en les coronacions o les insígnies que porta el monarca.
ELS QUADRES ESTADÍSTICS I LES CLASSIFICACIONS TEMÀTIQUES DELS LLIBRES. A partir de l’anàlisi dels diversos diplomataris hem obtingut 188 llibres corresponents a les adquisicions que el rei Pere el Cerimoniós realitza des del 1336, moment en què comença regnar: documentem compres, confiscacions, llibres que el monarca mana copiar o, simplement, mencions a obres que té el monarca i que després poden ser regalades o venudes. El nostre objectiu no és reconstruir totalment la biblioteca del rei Pere, sinó copsar quins son els interessos del monarca i com plasma aquest substrat ideològic en el seu discurs polític i memorialístic. Per tant, obviem les obres corresponents als anys de formació del rei, com també passem per alt les de les reines i els infants, que molt possiblement també passen per les mans del Cerimoniós. Creiem que 188 ítems és una xifra considerable per obtenir una mostra suficient dels interessos libraris del rei Pere. Amb els 188 llibres inventariats, hem cregut convenient en primer lloc classificar-los des d’un punt de vista temàtic. A continuació, diversos quadres estadístics i cronològics oferiran una visió clarificadora de quins son els interessos del rei Pere o quan adquireix una obra determinada i per quin motiu.
CONCLUSIONS MES RELLEVANTS. Un dels resultats ha estat superar la imatge tradicional i poc ajustada a la realitat construïda al llarg dels segles del rei Pere el Cerimoniós, visible en qualificacions com que era un rei esquifit, obsessionat amb el cerimonial, violent i cruel. El rei Pere invertí molts esforços i durant molts anys de la seva vida en construir una imatge molt determinada de la seva persona i del seu regnat. Conscient de pertànyer a una estirp gloriosa de reis escollits per Déu, el culte a la història i la celebració del llinatge foren per al monarca el nucli del seu substrat ideològic, un substrat present tant a la memòria escrita – Crònica general del seu regnat, la seva Crònica personal, les cartes o els parlaments a Corts – com a la visual.
Un dels resultats de l’estudi ha estat analitzar els llibres que posseeix Pere el Cerimoniós durant el seu regnat i posar-los en relació amb algunes de les seves fites biogràfiques, propòsit resolt al capítol tres. Essent el monarca un rei lector, l’acaparació de manuscrits té una finalitat que sobrepassa la de la simple col·lecció. Hem vist que quasi un 75% del total dels manuscrits del Cerimoniós son obres religioses, jurídiques i cronístiques, és a dir, tres de les quatre fonts de poder elementals que utilitza el rei per afermar el seu poder enfront dels estaments: la providència, la justícia i el llinatge. Pel que fa a la literatura religiosa, el protagonisme és per al mon de la Bíblia i els manuscrits devocionals, que ens aproximen a la religiositat del rei Pere, aspecte que mereixeria un estudi molt mes detallat. Remarcable és també l’adquisició i l’encàrrec de traducció de l’Alcorà. En quant a les obres jurídiques, mes del 50% son recopilacions legislatives, com ara les Ordinacions de casa i cort que el rei Pere encarrega traduir quasi al peu de la lletra de les Leges palatinae de Jaume III de Mallorca, o les Partidas d’Alfons X de Castella, fet que demostra la importància que atorga el Cerimoniós a la llei com a un dels elements que l’han d’ajudar a afermar el seu poder. Importants quantitativament son també els manuscrits de dret justinianenc: còpies del Corpus Iuris Civilis o comentaris de les compilacions de Justinià.
La cronística està dominada per narracions del propi llinatge amb un gran protagonisme per a la crònica de Jaume I, model literari i historiogràfic de la Crònica personal del rei Pere. El Cerimoniós posseeix exemplars tant de la versió llatina elaborada per Pere Marsili el 1313 com de la versió catalana, el Llibre dels feits. Cal mencionar també les diverses versions en llatí, aragonès i català de la Crònica dels reis d’Aragó i comtes de Barcelona o Crònica general de Pere el Cerimoniós, que seran enviades significativament a diversos monestirs del territori, com ara el de Ripoll, dipòsit de memòria dels antics membres de la dinastia d’Aragó, o el de Poblet, com a part de la biblioteca que reunirà en aquest cenobi. Si el llinatge aragonès és la primera i mes paradigmàtica font del poder emprada pel monarca, l’entroncament amb l’estirp francesa és un altre element fonamental del seu substrat ideològic. Des de ben jove, el rei llegeix i es familiaritza amb les Grandes Chroniques de France, que seran també traduïdes al català. Pel que fa a les cròniques castellanes, el De Rebus Hispaniae de Rodrigo Jiménez de Rada és una de les lectures de capçalera del Cerimoniós, enviada a Poblet a la dècada dels cinquanta i un dels models per a la mal anomenada Crònica de Sant Joan de la Penya. Aragó, Castella i França com a llocs comuns del monarca. Tot i això, el rei mostra interès també per cròniques d’altres indrets d’Europa, com a ara les dels reis d’Hongria, Dàcia i Noruega.
Un altre resultat de l’estudi ha estat conèixer quin és el grau d’utilització dels llibres que el rei adquireix al llarg de la seva vida i que envia finalment al monestir de Poblet en l’elaboració de la seva Crònica personal i dels seus discursos a corts. Destaca per sobre de tot la incidència de la narrativa de les Sagrades Escriptures. D’entre tots els llibres del rei Pere, una bona part son llibres religiosos i, entre aquests darrers, la Bíblia ocupa un protagonisme important. En el discurs cronístic, la utilització de la Providència divina com a força conformadora i legitimadora de les accions i encerts del rei és un recurs recurrent. Tot i tractar-se d’un recurs literari comú en la cronística catalana, podem identificar algunes referències singulars que, sens dubte, ens parlen d’una concepció del poder renovada i que donava resposta a noves preocupacions. Ens referim, per exemple, a les imatges del rei David o del bon pastor. Una i altra van servir com a metàfores per a descriure la capacitat resolutiva del monarca davant l’extrema tensió militar del regnat i també dels quadres de poder de la societat, representada en els estaments. Aquesta imatge quasi heroica del rei Pere queda apuntalada en el relat cronístic amb altres referències a la Providència divina i la seva direcció teleològica de les accions del rei, així com la protecció d’ell i de la seva família.
L’altre model de la Crònica personal del Cerimoniós és la crònica de Jaume I. Hem vist una sèrie de paral·lelismes entre les dues cròniques catalanes, com ara el caràcter religiós o sacralitzador dels pròlegs, la voluntat exemplar dels dos textos i un punt de partida lligat al naixement providencial. Tal i com s’ha vist, aquestes tres característiques son justament els elements definitoris d’una nissaga que gaudia de la gràcia divina, i que la narració situava la màxima expressió de l’acció providencial en l’origen de la narrativa i en l’origen vital de l’artífex de l’obra. Eren els punts de partida que donaven sentit a tot el conjunt i d’aquesta manera la crònica del rei Pere s’instal·lava en el model historiogràfic après en el text emblemàtic de la seva pròpia estirp. Era segurament una imitació deliberada, o en tot cas responia a la voluntat manifesta de donar continuïtat formal i de fons a la ideologia política del text de Jaume I, tot i que l’obra del rei Pere va ser realment diferent i innovadora en respecte d’aquest precedent.
També hem vist com a la seva Crònica personal, el Cerimoniós pretén mostrar-se com un monarca ideal que se situa per damunt de la resta de poders. De totes maneres, es descobreixen a la Crònica del rei Pere el Cerimoniós dos discursos memorialístics. Per una banda, el discurs “oficial”, el que pretén demostrar l’afermament del poder reial. Per l’altra, el camuflat o implícit, que mostra un monarca incapaç de sortir de la xarxa estamental creada.
També hem vist que alguns dels imputs politicoculturals que el rei Pere posseeix com a rei lector i que esdevenen la base del seu discurs cronístic son enviats al monestir de Poblet. Així, manuscrits de la Bíblia, del De Rebus Hispaniae de Jiménez de Rada, de la crònica llatina de Jaume I elaborada per Pere Marsili, del De Regimine principium de Gil de Roma, o del cerimonial de coronació dels reis d’Aragó son algunes de les obres que conformen la base de la biblioteca que el monarca pretén fer construir al cenobi en qualitat de dipòsit de la memòria escrita del llinatge d’Aragó i complement del magne panteó dinàstic allà construït. De la mateixa manera que en les cròniques que patrocina, el monarca controlarà de ben a prop el procés constructiu del panteó, autèntica culminació de la política de celebració del llinatge que el Cerimoniós du a terme des dels inicis del seu regnat, que passarà per diverses etapes i projectes i on hi participaran els millors escultors del territori del moment. Un cop mes, és la voluntat d’ homenatjar Jaume I la que porta al Cerimoniós a escollir el cenobi populetà com a lloc d’enterrament primer d’ell i posteriorment de les seves diverses esposes i els seus fills. A partir del moment en què decideix sebollir-s’hi, el monarca afavoreix el cenobi amb una sèrie d’empreses, com ara les muralles, construïdes durant la guerra amb Pedro el Cruel, i les diverses cambres que, juntament amb el panteó i la biblioteca aconsegueixen crear un espai propi dins de l’espai monàstic: el rei Pere busca usurpar les funcions dels eclesiàstics per situar-se mes a prop de la divinitat i recordar que ell és el representant de Déu a la terra. Es tradueix en el camp de la memòria visual una tensió dialèctica entre el rei i els estaments, en aquest cas l’eclesiàstic, que ja hem vist que és una constant del seu regnat.
